A les rutes arquitectòniques d’Antoni Gaudí, Enric Sagnier o Francesc Mitjans, ara cal afegir-hi una nova proposta lligada a l’art vertical. Ni més ni menys que un passeig pels edificis –són sis– que han aplicat la reserva del 30% d’habitatge assequible. No hi ha un patró estilístic clar i els autors no tenen pàgina a Viquipèdia, però sí que comparteixen moment històric, quan Barcelona va idear un sistema perquè els constructors privats alimentessin la cartera pública de pisos socials. El resultat? Des de finals del 2018, un total de 31 pisos acabats.
L’experiència comença al número 222 de Consell de Cent, al cor de l’eix verd. És una finca a dos vents construïda a començaments del segle XX, quan l’ Eixample estava en ple desenvolupament del pla que Ildefons Cerdà va pinzellar el 1859. La superfície construïda és de prop de 1.000 metres quadrats, distribuïts en 11 habitatges d’entre 70 i 80 metres quadrats. Als baixos hi ha un restaurant especialitzat en cuina mediterrània. En aquest cas, el 30% es va aplicar arran d’una gran rehabilitació de més de 600 metres quadrats que va afectar tot l’edifici.
Deixem enrere l’ Eixample i baixem a la zona perimetral de Ciutat Vella. Concretament, al número 18 del carrer Pelai. S’hi poden contemplar les bondats d’una altra gran reforma d’un edifici senyorial construït el 1882, tal com es pot llegir en un segell just a sobre del noble portal. Als baixos, la botiga Casanova Foto hi va tenir la seu. Just al costat hi havia la llibreria Happy Books, però la gentrificació comercial els va destruir tots, com també el cinema Lauren o Palau, especialistes en escalèxtric. Si algú busca una oficina en aquest edifici que aplica el 30%, al primer pis hi ha un local disponible (270 metres quadrats) per 5.000 euros al mes. Inclou sostres enteixinats i sòls hidràulics, a més d’una gran terrassa interior. Bombonera.
Per visitar la tercera finca cal fer un tomb fins al cor de Sant Martí. Enganxat a la vigorosa rambla del Poblenou, al número 181 de Llull hi ha un edifici nou que va deixar enrere una casa unifamiliar. Dels 350 metres quadrats originals s’ha passat a un nou immoble de quatre plantes. Són 12 pisos (incloent-hi el 30% a preu públic) i, si algú vol viure en aquesta finca singular, a la part privada es ven un dels àtics, amb 64 metres quadrats útils amb terrassa. El preu? 850.000 euros.
Quarta parada. A la frontera de Sant Martí amb Sant Andreu, al 87 del carrer Degà Bahí, a un sospir de la Meridiana, s’hi erigeix una flamant finca de cinc plantes de totxo cara vista de diferents tonalitats. Els balcons i les finestres asimètriques donen dinamisme a aquesta proposta amb molt de sol al matí i amb cinc dels 19 pisos destinats a inquilins que no es poden permetre un preu de mercat. Disposa d’aparcament i ocupa el que durant 15 anys va ser un solar sense avenir. A 100 metres es poden visitar una singular filera de cases baixes, de les més representatives de principis del segle XX al Camp de l’Arpa. A un parell de minuts caminant també val la pena visitar la casa Juan Sellarés, amb la muntanya de Montserrat esculpida a la façana.
Ara és moment d’entrar a Sant Andreu, al petit barri del Congrés i els Indians. Al carrer Puerto Príncip e número 22 s’ha transformat un edifici d’oficines que arrossegava uns quants anys d’ostracisme. S’hi han creat 27 habitatges nous (amb el 30% social, per descomptat) amb un mosaic a la façana que respecta el disseny original, quan això eren uns magatzems i un pàrquing d’una empresa de material per a la construcció.
L’última parada ens porta a Horta-Guinardó, fins al passeig Universal, 21, un carrer que fa molt de temps era un gresol de casetes baixes. Una finca a quatre vents que acollia una immensa propietat unifamiliar amb un jardí privat de què s’ha respectat un generós xiprer. Ara són 20 habitatges d’entre 75 i 90 metres quadrats, amb piscina comunitària, que tenen davant una estació del Bicing.
De moment, malgrat que el 2018 es va dir que la mesura del 30% crearia 330 pisos protegits nous cada any, al llarg d’aquests gairebé set anys només n’han florit 31 (n’hi hauria d’haver prop de 2.000), cosa que converteix aquestes finques en una raresa arquitectònica. El desembussador és a la teulada dels grups del PSC i Junts, els únics partits amb aritmètica numèrica i ideològica per impulsar una reforma que desperti de la letargia el sector de la construcció. Ara per ara, però, no hi ha cap acord a la vista. I només falta un any i mig per a les eleccions del maig del 2027.