És actor d’ofici, d’aquells a qui l’afalac just per la bona feina feta li omple tant com a un fuster veure acabada una taula massissa de noguera. El rep amb humilitat i el somriure de qui veu consolidada amb un carreu més la catedral que construeix des de fa quinze anys i de què s’entreveuen els pinacles, treballats a pic i pala. Miki Esparbé (Manresa, 1982) acaba d’estrenar Frontera , de Judit Colell i amb Asier Etxeandía, María Rodríguez Soto, Bruna Cusí y Jordi Sánchez, entre d’altres.
El 1943, Franco ha bloquejat les fronteres per impedir que els refugiats que escapen de l’ Holocaust puguin entrar a Espanya. Miki és Manel Grau, pacífic i gris administrador d’un post fronterer al Pirineu i que finalment se la juga en complicitat amb altres veïns del poble per salvar tants jueus com sigui possible: l’empatia com la millor qualitat humana. El mateix Esparbé, aficionat a la història i llicenciat en Humanitats, es va commoure aprofundint més en una època tan ominosa: “Desconeixia que entre el 1943 i el 1945 haguessin passat 80.000 refugiats per la frontera francocatalana. Van ser anys de molta misèria, dolor i por i crec que la pel·lícula llança aquest missatge d’empatia. Desgraciadament, avui tenim aquest mateix problema sobre la taula”, reflexiona l’actor.
“Soc molt gelós de la meva intimitat, gairebé no utilitzo Instagram i baixo molt tranquil a comprar el pa”
Miki és molt gelós de la seva vida privada, de paraula i d’obra: “Com que es busca el clickbait permanentment, en la nostra professió ens obliguem a subjectar els cavalls a l’hora de respondre”, diu el nostre entrevistat. “Viu en un conflicte per renunciar no poques vegades a l’espontaneïtat. Perdona si aprofito: una cosa és que em facis una entrevista en profunditat i jo et digui el que em vingui de gust i una altra que promocionant un projecte en què ha participat moltíssima gent i ha costat anys de tirar endavant, quedi lapidat a causa d’una frase meva fora de lloc o d’una mala praxi del periodista. No es pot ser ingenu, cal saber on trepitges, què dius i quan ho dius però també trobar els espais per poder ser un mateix. No vull renegar a ser qui soc ni transformar-me en un jugador de futbol en una roda de premsa responent amb monosíl·labs”.
No li falta raó: amb freqüència la premsa posa l’actor davant una tessitura pròpia d’analistes, tertulians o columnistes de firma reconeguda. “A més, no sempre tens una opinió formada sobre tot el que passa al món. L’altre dia comentàvem en una taula rodona de Kinótico el cas de Luis Tosar amb Maixabel : un actor dona una entrevista per promocionar una pel·li i es troba un mal titular. És una putada. Insisteixo, hi ha una responsabilitat del teu sector davant això”.
L’altre vessant, la d’obra, té mèrit: treballa sense parar, fa 1,86 i se’l veu de lluny. Però a ell no l’han agafat mai amb la seva nòvia: “Porto una vida molt tranquil·la. No em considero personatge públic pel que fa a la fama, tot i que soc conscient de la visibilitat que dona el meu ofici. Tampoc la meva carrera no va arrencar amb un projecte supermediàtic ni he consumit mai aquest tipus de premsa. Si algú ha d’emetre una valoració, que sigui sobre la meva feina. Soc gelós de la meva intimitat, gairebé no faig servir Instagram i baixo molt tranquil a comprar el pa”.
Frontera emociona. Ens porta a un temps recent amb un costat més fosc que torna a brotar els nostres dies. Li
plantegem una pregunta inaudita: És conscient que a l’altre costat de la càmera es perd l’emoció que viu l’espectador? Hauria volgut alguna vegada veure una pel·lícula seva sense que ell en fos protagonista? “Ai, quina pregunta. T’ho agraeixo perquè no me l’havien feta mai i em sembla molt poderosa. No sé si et puc respondre... A veure, aquest any he fet Frontera , Anatomía de un instante , acabo de rodar la sèrie Matar a un oso i he estat al TNC amb una obra de teatre. Ha estat un any rodó, he treballat en projectes fascinants i Frontera és una pel·li que m’encantaria veure com a espectador”, afirma convençut.
