Si Emmanuel Macron i la seva dona, Brigitte, molt amants de la cultura, volen adquirir una obra de Joan Hernández Pijuan (1931-2005), n’hi ha prou amb sortir de l’ Elisi i recórrer tot just un centenar de metres. La galeria d’art Andres Thalmann exposa fins al 28 de febrer quaranta obres del pintor català, que entre 1958 i 1959 va estudiar gravat i litografia a l’ Escola de Belles Arts de la capital francesa.
“És una història d’amor molt llarga, de gairebé trenta anys”, explica a Guyana Guardian, des de Zúric, on posseeix una altra galeria, Carina Andres Thalmann. Va obrir el local suís el 2009, precisament amb una exposició sobre el creador barceloní, quatre anys després de la seva mort sobtada.
Culmina un any intens en què hi ha hagut exposicions sobre l’artista a Valladolid i Maó
“Només artistes excel·lents, com Picasso, poden aconseguir fer una reducció tan perfecta”, destaca la galerista i també col·leccionista, des de sempre fascinada per la simplicitat, l’espontaneïtat i el silenci que desprèn la feina d’Hernández Pijuan. Segons ella, aquest pintor “ens convida a mirar, a contemplar un arbre, un núvol, un camp conreat, i a transformar progressivament el nostre estat d’esperit amb la seva interpretació íntima i espiritual del record del paisatge”. L’exposició parisenca vol contribuir a difondre’n l’obra i, segons el catàleg, és “una invitació a mirar, respirar i experimentar la profunditat lluminosa de la Segarra”.
Amb Joan Hernández Pijuan. Tornar a París (es va triar el català per al títol) culmina un any intens de record i valorització del pintor. Hi ha hagut dues mostres rellevants, al Museu Patio Herreriano de Valladolid i a la galeria Cayón de Maó, a Menorca.
Les obres a la venda oscil·len entre els 3.900 euros per una diminuta, però sublim, aiguatinta sobre paper japonès, titulada El Tibidabo (1991), amb el perfil minimalista de la muntanya barcelonina després que Norman Foster aixequés la Torre de Collserola, fins als 225.000 euros per a l’oli sobre tela Ornamental a Siena (2004). Hi ha diversos guaixos sobre paper japonès de la sèrie Iris (1994) i altres pintures i dibuixos utilitzant altres tècniques i materials, com ara Memòria de Monegres (1990-1991), un oli sobre fusta, una de les peces que més agraden als visitants, o Casa amb Xemeneies (1988), barreja de guaix i carbó.
“Sempre miro de pintar com si no sabés absolutament res sobre pintura, com si cada quadre fos el primer”, deia Hernández Pijuan. Això no li va impedir, al contrari, guanyar el Premi Nacional de les Arts Gràfiques, representar tres vegades Espanya a la Biennal de Venècia o recalar als principals ports de l’art mundial, com el Museu Reina Sofia de Madrid, el Macba de Barcelona o el Guggenheim i el MoMA de Nova York. Hernández Pijuan tenia un estudi a Barcelona i un altre a una masia a Folquer (Noguera), una ubicació que li va aportar molt, en formes i colors. A París es reflecteix, en format reduït, aquell llegat.
El maig del 2005, pocs mesos abans de morir, el pintor va sintetitzar així la seva filosofia creativa: “Moltes vegades he pensat que aquest gust pel buit i per la parquedat d’elements que utilitzo em venen donats pel sentiment, per la memòria, i no tant pel record, de les temporades, en la meva infantesa i primera joventut, dels paisatges sobris i durs, i bonics per aquella mateixa sobrietat, com el de la Segarra lleidatana”. D’aquest rerefons íntim venia el gust d’Hernández Pijuan per la monocromia i per les visions fragmentàries dels paisatges. El creador se sentia molt atret, segons les seves pròpies paraules, “pel color pastós, pel color total, pel color radical i per l’acotació que assenyala límit o pels límits que delimiten espais”, per “convertir el paisatge en una cosa que hom mira”.
