Un món cada vegada més ‘delulu’

Una jove puja una foto a Instagram. “Gairebé tan delulu com l’ Amélie”, escriu. Es refereix a Amélie Poulain, la parisenca a qui va donar vida Audrey Tautou el 2001 al film de Jean-Pierre Jeunet. Alguns usuaris l’aplaudeixen; d’altres, li pregunten: “ ¿ Delulu ? A què et refereixes?”. Ella contesta: “Sóc fantasiosa”. La protagonista d’aquesta història ho és, ja que, davant les dificultats per adaptar-se al món que l’envolta, decideix crear-se una realitat paral·lela que l’ajuda a pair-ho tot més bé. “En un món tan mort, l’Amélie s’estima més somiar”. Una frase que ha passat a la història del cinema.

Com l’Amélie, són molts els que avui proven d’abstreure’s inventant un nou món. Especialment els de la generació Z, nascuts entre el 1995 i el 2000, ja que acostumen a viure més precarietat en l’àmbit laboral i tenen serioses dificultats per accedir a un habitatge. Té sentit llavors que siguin els que hagin popularitzat aquesta paraula que prové de l’anglès delusional , i que significa ‘deliri ’. “No passa res” –diuen molts davant un escenari tan poc esperançador–, “delulu is the new solulu””. És a dir, el deliri és la solució.

Per modern que soni aquest mantra, la cultura ja fa temps que l’explora, com demostren films com Amélie . El que passa ara és que l’interès és renovat per les diverses crisis socials, econòmiques i polítiques que pateix el món, amb especial força després de la pandèmia. Conscient d’això, el festival Barcelona Pensa, que organitza des del 2014 la facultat de Filosofia, va dedicar fa uns dies al delulu una ponència. “Es tracta d’una consciència falsa que està lligada d’alguna manera al capitalisme”, va exposar Xavier Bosch, que va liderar la taula amb els també filòsofs Ricard Munné i Adrià Porta. “Com que no confio que aquest món canviï, em centro en tècniques individuals que m’ajudin a suportar-lo més bé”. Els experts van recordar, encara que sigui ara quan hagi aparegut en l’argot d’internet, que el mot va néixer a Corea del Sud el 2014, en el context cultural, ja que així s’anomenava d’una manera despectiva els fans del K-pop que es convencien a si mateixos que sortien amb els seus cantants preferits. “No és casualitat que tot comencés en un dels països que té la jornada laboral més llarga del món, amb 52 hores”.

Fa anys que delulu va deixar de ser un insult per convertir-se en un orgull. La cultura va aconseguir el primer i, més tard, el segon. Rosalía mateix és una de les responsables de dignificar-lo i de canviar-ne el significat, ja que afirma ser una de les predicadores d’aquesta filosofia en un dels versos del seu nou tema Novia Robot (“Tengo actitud/ Soy la diva, soy delulu...”). El creador de continguts Frankie Piza va molt més enllà, segons reflexiona en una de les seves crítiques musicals, al seu nou disc, l’artista “es purifica” i promou “un estat de distracció de la realitat pròpia. Per moltes persones, Lux s’està comportant com una manera d’aïllar-se del present darrere d’una brillantor encegadora”, i adapta el lema, amb una indirecta al seu nou àlbum, tot i que amb interrogació: “DeluLUX is the SoluLUX?”.

Taylor Swift és una altra de les reines delulu . Els seus fans l’anomenen així, en to humorístic, no perquè ella com a persona ho sigui, sinó per la seva faceta artística, ja que tendeix a crear universos narratius complexos als seus àlbums, amb temes com ara You belong with me , en què s’imagina que la persona que li agrada hauria d’estar amb ella; o Mastermind , que juga amb la idea que manipula el destí per aconseguir que algú s’ enamori d’ella. A més, indueix els seus seguidors al deliri amb el que la seva comunitat ha batejat com a Easter eggs (ous de Pasqua), que no són més que pistes amagades a la seva música, videoclips i xarxes socials que poden insinuar nous projectes, títols d’àlbums o el significat de les ­cançons.

L’òpera –prossegueix el musicòleg Eduardo Chávarri– també enclou sovint “aquesta tendència a construir-se una realitat alternativa, especialment en l’àmbit amorós”. Posa com a exemple en Nemorino de L’elisir d’amore , de Donizetti, ja que “viu convençut que un suposat elixir màgic farà que l’Adina s’enamori d’ell; qualsevol gest neutre ho interpreta com a prova que la poció funciona, de manera que la seva il·lusió acaba tenint més pes que la realitat. Una cosa semblant passa amb la Gilda a Rigoletto, de Verdi, que idealitza el duc fins a l’extrem d’ignorar tota evidència sobre el seu caràcter”.

La literatura és un altre terreny en què es mouen bé els personatges delulu . Sense anar més lluny, el Quixot s’emmarca en aquesta descripció, ja que confon la realitat amb les seves fantasies al camí que emprèn com a cavaller errant. Altres clàssics demostren que, per modern que soni, fa anys que el terme campa al seu aire. En el cas d’enamoraments impossibles que els seus protagonistes creuen reals, Antoni Martí Monterde, professor de teoria de la literatura i literatura comparada a la Universitat de Barcelona, esmenta els de Madame Bovary i Ana Karenina. Mentre en la primera la protagonista s’alimenta d’il·lusions idealistes, la segona també se n’alimenta, però d’una manera més complexa i tràgica, ja que idealitza l’amor com a salvació absoluta i creu que la seva relació amb Vronsky li pot donar una felicitat total i que aquest amor pot justificar qualsevol sacrifici.

Un cas a la inversa, protagonitzat per un home, és el de l’Humbert, un professor que s’obsessiona amb Dolores Haze, una nena de dotze anys anomenada Lolita i que protagonitza la novel·la homònima de Vladímir Nabokov. “ Lolita és el cas extrem i el més conegut, però la majoria de les novel·les de l’autor són delulu, ja que gairebé tota la seva obra té a veure amb algú obsessionat amb alguna cosa. A Ada o el ardor , hi ha dos familiars que comenten que la seva passió és reescriure la seva pròpia vida mentre l’estan vivint; o a la seva primera novel·la, Maria , hi apareix un home obcecat amb una dona que va perdre i totes les dones que va veient tenen la mateixa cara. Crec que aquest és el delulu més gran de la vida, quan hem perdut algú i embogim”.

La proposta més recent de Carla Nyman, Tener la carne (Reservoir Books) també és delulu , segons assegura la seva autora mateix. Aquest delirant thriller ambientat a la costa d’ Almeria posa el focus en una mare i una filla que han comès un crim que volen confessar. Truquen al jutge, però aquest últim no contesta. El deliri comença quan passegen el cadàver en una cadira de rodes mentre prenen el sol i beuen còctels. “Els meus protagonistes no accepten la narració hegemònica, sinó que la pertorben”, confessa l’autora, que torna a explorar el concepte al projecte escènic Hydra .

I aquesta manera fantasiosa de procedir –morts a banda– està fent el salt de la ficció a la vida real en aquests temps moguts.