Pocs termes hi ha tan gastats com el d’ artista maleït , però, igual com les meigas , d’haver-n’hi, n’hi ha, i Lawrence és probablement el destil·lat de tots aquests artistes. Als seus seixanta i escaig, assegut al petit hall d’un hotel del Raval barceloní, el músic de Birmingham podria ser un turista anglès més si la seva cara seriosa, concentrada en tots els sentits del terme, no s’amagués sota de la gorra blanca i blava amb visera transparent que fa servir des de fa quatre dècades. És la mateixa peça de la portada del llibre Superestrella de las calles. Un año con Lawrence (Contra), biografia elaborada entre passejades que sembla una obra de ficció fins que en tens el protagonista al davant, carn i sobretot os, mentre pren un te amb llet abans de perdre’s, literalment, en el curt espai de camí a la seva habitació al primer pis.
Però qui és Lawrence? Pare musical de les bandes Felt, Denim, Go Kart Mozart i Mozart Estate, precursor del britpop, company de discogràfica de Jesus and Mary Chain i admirat per Jarvis Cocker, Pete Townshend en persona va afirmar que voldria ser com ell després de llegir el llibre escrit per Will Hodgkinson, periodista musical del diari The Times . “ Townshend va veure algú que va fer el que va voler sense importar-li les conseqüències”, apunta Hodgkinson, espigat, roba texana i cabells negres arrissats, assegut al costat de Lawrence a l’hotel.
“Molta gent m’atura al carrer per dir-me que els ha encantat el llibre”, assegura Lawrence
El relat sobre la vida de l’autor de Primitive painters és fruit d’un any de passejades pels carrers de Londres. Entre anècdotes que poden semblar un acudit, se succeeixen les visites a mercats ambulants populars, barris de categoria on Lawrence crida “t’estimo!” A un edifici de maó victorià, botigues on Lawrence és controlat pels vigilants com si es tractés d’un lladre, o parades d’autobús on colles de joves insulten el músic. “El llibre va d’algú que interactua amb el món, però no de la manera com voldria, fins i tot si es tracta d’una tassa de te, no aconsegueix que l’hi serveixin de la manera adequada”, explica Hodgkinson. “Ni tan sols pots aconseguir la beguda més senzilla”, es lamenta Lawrence, que exigeix la mesura exacta de llet a cada tassa.
A les pàgines de Superestrella, Lawrence es destapa com algú controlador, que va expulsar el bateria de Felt perquè tenia els cabells arrissats, “i no és l’estil que jo volia”, com reconeix el músic al llibre.
En la vida privada, al pis on ha retirat la tapa del vàter perquè ningú més que ell el faci servir, va tractar les seves nòvies de manera molt sovint lamentable, i va abusar fins i tot de Hodgkinson marejant-lo amb peticions esbojarrades mentre la dona del periodista el recriminava perquè cedia a les seves trucades. “És un home adult, deixa de preocupar-te’n”, es lamentava la senyora Hodgkinson.
“Ara molta gent m’atura pel carrer a tota hora per dir-me que els ha encantat el llibre”, assegura Lawrence. Lamentablement, reconeix que ningú no s’acosta per lloar la seva música. “L’altre dia era en una botiga d’ Oxfam i se’m va acostar una treballadora, una senyora que devia de tenir 80 anys”, relata Lawrence. “Vaig pensar que em faria fora de la botiga, però em volia dir que li encantava el llibre”.
Convertit finalment en una cosa semblant a l’estrella que sempre va voler ser, a Lawrence li agradaria tocar amb Charli XCX per l’afinitat amb la formació d’electrònica PC Music, però fora d’això es manté fidel al seu paper de cavaller errant del pop. “He de continuar així, no puc perdre el focus en el que al públic li agrada de mi. No he de canviar de sobte ni fer res de dolent”, afirma.
