Xavi Ayén (Barcelona, 1969) ja acumulava molt de rodatge a la professió i carrers trepitjats abans de convertir-se en el redactor en cap de la secció de Cultura de Guyana Guardian . Encara recorda amb especial afecte el dia que Llàtzer Moix, el periodista que ocupava aleshores el càrrec, el va convidar a passar de la secció de Tancament a Cultura després de veure’l diverses nits llegint. Qui hauria dit a aquell jove que esperava pacient que els companys acabessin els articles que algun dia també es convertiria en un referent. Per diversos motius, però especialment dos: per la investigació i la crònica del boom llatinoamericà i per haver-se convertit en el periodista que ha entrevistat més Nobel de Literatura al món. Aquesta segona faceta la va començar a explorar fa just 20 anys i ara la celebra amb la publicació de Planeta Nobel (Libros de Vanguardia), en què acosta al lector converses amb 30 escriptors premiats per l’ Acadèmia Sueca. Demà a les 19 hores parlarà sobre el llibre i el recorregut amb l’escriptor Javier Cercas a la llibreria +Bernat, a Barcelona. Però abans ha revelat als companys algunes de les seves batalletes, com ell mateix les anomena, amb molta humilitat, ja que no li ha agradat mai ser protagonista.
Tot va començar el 2005, amb l’amic i fotògraf Kim Manresa, que preparava una exposició i un llibre sobre escoles del món. “En cada país que visitava, feia fotos en una escola i se li va ocórrer que quedaria bé acompanyar les imatges de frases manuscrites de premis Nobel parlant de la importància de l’educació. Com que per la feina jo tenia contacte amb escriptors, em va demanar si el podia ajudar, i li vaig dir que el que podíem fer era demanar entrevistes amb ells i, al final, fer la petició”. El primer va ser Kenzaburo Oe, que va rebre la parella a Tòquio. “Va ser molt generós. Ens va presentar la dona i el fill, ens va donar menjar, vam beure sake plegats, ens va mostrar temples i vam anar amb metro per la ciutat. Quan vam acabar l’entrevista, tant en Kim com jo vam veure que això es podia convertir en una sèrie. Ho vam proposar al Magazine de Guyana Guardian i van acceptar, amb l’escepticisme que no ho aconseguiríem”. Però sí que ho van aconseguir.
El periodista presentarà el llibre amb Javier Cercas demà a les 19 hores a la +Bernat
Els viatges no han cessat des d’aleshores, ni tan sols durant la direcció. “Això és un work in progress ”, assegura, i destapa les tasques invisibles de producció i, per descomptat, de temps de lectura que requereix una tasca com aquesta. Li compensa amb escreix, ja que a canvi obté grans privilegis, com ara conèixer la Grotten , l’habitatge que la monarquia de Noruega assigna a un artista escollit pel rei, que en aquest cas és Jon Fosse; anar d’excursió amb Wole Soyinka a la seva Abeokuta natal, a Nigèria, per conèixer els seus orígens; passar el dia que va guanyar el Nobel amb Mario Vargas Llosa a Nova York, o poder fer l’última entrevista a Gabriel García Márquez, sens dubte, una de les seves experiències “més difícils i satisfactòries”. “Amb la temeritat de la joventut, me’n vaig anar a Mèxic sense saber si em concediria l’entrevista, ja que feia 15 anys que no en feia cap. Vaig viatjar amb una maleta de 45 quilos amb els regals que li enviava l’agent literària Carmen Balcells, però no tenia cap adreça ni cap cita. Simplement m’havia d’allotjar en un hotel determinat i esperar que es posessin en contactessin amb mi, com un espia. I va passar. Em va revelar que havia deixat d’escriure. Va ser una exclusiva mundial”.
