Guyana Guardian en català

Més anorèxies en noies de menys de 12 anys: “En sis mesos va perdre 18 quilos”

Trastorn de conducta alimentària

Entre un 20% i un 30% dels casos que atenen els hospitals són per debut precoç

La Bárbara i la seva mare dinant al Retiro després de la visita a l’hospital Niño Jesús, on es va estar ingressada un mes

La Bárbara i la seva mare dinant al Retiro després de la visita a l’hospital Niño Jesús, on es va estar ingressada un mes

Dani Duch / Propias

El gruix de casos de trastorn de conducta alimentària ( TCA) es donen en noies de 14 a 18 anys d’edat. Però també n’hi ha en menors de 12 anys, un debut precoç que va viure la màxima explosió després de la pandèmia. “És la dada epidemiològica més vistosa dels últims anys”, resumeix Andrea Muñoz, coordinadora d’ Hospitalització TCA a l’hospital infantil universitari Niño Jesús de Madrid. Muñoz explica que entre el 2014 i el 2019 van veure com s’incrementaven per sis els ingressos de menors de 12 i “des d’aleshores les dades s’han mantingut”. A la seva unitat ara representen “un 20% o un 30% dels casos”. A l’hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, un 20% de les ingressades tenen 12 anys o menys, assenyala el cap de la unitat, Eduard Serrano. Al Clínic s’han doblat els casos de pacients d’11-12 anys i han arribat a tenir-ne alguna de 10, tot i que els menors d’11 que atenen actualment no arriben al 5%, assenyala Teia Plana, coordinadora de l’equip TCA. “La franja d’edat en què debuten s’ha obert per sota“, apunta Sara Bujalance, directora de l’ Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia ( ACAB).

L’ avançament de la pubertat, la influència de les xarxes socials, però també el fet de tenir un pensament divergent, així com situacions de bullying, poden estar darrere d’aquest debut precoç. Els experts recorden que es tracta d’una malaltia mental en què és crucial el paper de les famílies en el procés de curació.

La Carla (nom fictici) va començar amb el TCA amb 11 anys com a conseqüència d’una amistat tòxica que li donava consells per menjar menys. Va arribar a perdre 18 quilos en sis mesos. La mateixa edat tenia la Bárbara quan va haver de ser ingressada a l’hospital Niño Jesús. El pas a l’institut i una mudança són la causa de l’aparició del transtorn. Un any després, la Bárbara està a punt de rebre l’alta i la Carla en fa gairebé dos que ja no té seguiment.

En nenes l’inici és més abrupte i la pèrdua de pes pot ser més significativa

Que s’hagi avançat l’inici de la pubertat és una de les causes més assenyalades com a causant, perquè aquesta època és un dels factors de risc per tots els canvis físics que comporta. Però es tracta d’una malaltia multicausal en què intervenen factors genètics i ambientals. “És un trastorn emocional”, apunta Teia Plana. Hi està d’acord Andrea Muñoz, que assenyala que “hi ha més rigidesa cognitiva i variables biològiques de vulnerabilitat emocional”. També hi pot haver casos de bullying i “la repercussió és amb el menjar”, exemplifica la responsable del Clínic. En molts casos es tracta de nens que tenen una elevada autoexigència i que no sempre poden expressar les emocions que senten. Tot i que el TCA és un trastorn que afecta més dones, en els casos precoços hi ha menys diferències entre nois i noies que en l’adolescència, apunta Muñoz. En aquesta malaltia també influeix l’impacte de les xarxes socials, ja no només pel consum directe sinó perquè “el consum social influeix en l’ideal del cos”, destaca Muñoz. I les xarxes com a altaveu de la pressió estètica preocupen molt les expertes. Bujalance lamenta que les famílies estan “contaminades” i donen “molta importància” al cos.

Com més precoç és l’inici, “el que ens trobem són desenvolupaments més ràpids i amb una gravetat simptomàtica de vegades més aguda”, apunta la psiquiatra del Niño Jesús. Es tracta de nenes i nens que “poden debutar amb un empitjorament conductual bastant ràpid i moltes vegades arriben a negativa d’ingesta”. De vegades es neguen fins i tot a beure, cosa que “incrementa” la possibilitat d’ingrés hospitalari.

Eduard Serrano apunta que en el cas d’inici prepuberal no hi ha tanta insatisfacció corporal, sinó que és més “una manera d’expressar el malestar”, que es manifesta amb el rebuig de l’aliment. Com a diferència amb un TCA als 15, l’inici és més “abrupte” i la pèrdua de pes és més significativa. A més, hi ha comorbiditat amb trastorns de desenvolupament i de l’espectre autista i rigidesa cognitiva.

Les xarxes socials com a altaveu de la pressió estètica amoïnen les expertes

Una amiga “tòxica” unit al pas de l’institut va ser el detonant perquè la Carla acabés amb un diagnòstic de TCA amb 11 anys. “Se li van ajuntar moltes coses”, explica la seva mare. L’amiga de la Carla li escrivia notes en què li donava consells de com evitar menjar. “En sis mesos va perdre 18 quilos”, indica. Va començar a vestir amb roba ampla i a dutxar-se sola, cosa que va endarrerir la detecció de la pèrdua de pes. Acabada la primària, la mala sort va fer que anessin al mateix institut i allà l’altra noia es va fer popular i va començar a fer la punyeta a la Carla amb el físic. Va passar “de ser una nena alegre a entrar en una depressió”. En ple juliol la mare va veure que la Carla no es volia treure la roba a la platja i llavors va saber que alguna cosa no anava bé. “Es tocava les cames i em deia que no li agradava el seu cos”, explica. Havia deixat de menjar els entrepans, i llançava el menjar pel vàter. Pràcticament no parlava i tenia la mirada perduda. “Al seu cap només hi havia calories”, descriu la mare, que explica que l’atenció que els van oferir no era suficient. “Al CSMIJ la visitaven 45 minuts cada cinc setmanes i continuava perdent pes, però com que no es lesionava i només tenia anèmia deien que no podien fer-hi res”, lamenta. Desesperada, es va posar en contacte amb l’ ACAB i allà els van dir que la Carla tenia anorèxia nerviosa. “Va ser com si haguessin llançat una bomba al saló de casa”. “Vam haver de pagar perquè es curés”.

La família de la Bárbara estava disposada a hipotecar-se per poder ajudar la seva filla perquè en un centre privat l’ingrés eren 5.000 euros a la setmana. Però va sortir una plaça a l’hospital Niño Jesús. La Bárbara, la mare, recorda l’arribada a la unitat “com si entréssim en una pel·lícula”. Va estar internada amb ella els cinc primers dies, però la nena va estar-hi un mes. “El pas a l’institut li generava una inquietud que no vaig ser capaç de veure”, explica la mare. Se li va unir un trasllat de casa. “El seu entorn va començar a trontollar”. La nena, que practicava gimnàstica esportiva, va començar a preguntar si determinats aliments eren sans. “Es va treure l’entrepà de xocolata i se’l feia d’alvocat”, explica la mare. “ Dinava sense gana i un dia es va posar a plorar”, explica. I quan va dir “m’he abaixat els pantalons i em veig grassa” va ser conscient que passava alguna cosa. A l’hospital van confirmar l’anorèxia i que necessitava l’ingrés.

Cal estar atent als senyals d’alerta, avisen els experts. Observar si hi ha un canvi de pes brusc que no s’expliqui per una malaltia o problema mèdic. I també hi pot haver un canvi d’humor: “Estar més trist, més aïllat, posar excuses per no menjar o negatives a menjar”, apunta Serrano. Però davant la detecció de petits símptomes cal “mantenir la serenitat”, recomana Andrea Muñoz, que puntualitza que, tot i que ha augmentat la freqüència, és una malaltia rara i “la majoria de nens no la tenen”. Davant qualsevol dubte cal consultar el pediatre.

Estar trist o aïllat, els canvis d’humor o posar excuses per no menjar poden ser un senyal d’alerta

La Carla fa un any i mig que fa una vida normal. “És feliç i s’està menjant el món”, destaca la mare. I vol estudiar Psicologia i especialitzar-se en TCA. La Bárbara hi va haver moments en què no volia “ni una abraçada”, però ara veu la vida d’un altre color. Abans tenia un “núvol negre”.

Lorena Ferro Cabrera

Lorena Ferro Cabrera

Ver más artículos

Nacida en Barcelona (1978), trabaja en Guyana Guardian desde julio de 2009. Ha pasado por la Hemeroteca Digital y los departamentos de Producción Propia y Última Hora, en la edición digital. Ahora en la sección de Sociedad