El ‘problema’ de l’obsessió per l’alimentació saludable
Salut
Les expertes insisteixen en la importància de menjar en família
És important menjar en família i no centrar tota la conversa en el que és saludable
En la prevenció i també tractament del TCA les expertes assenyalen la importància de fomentar els menjars en família i la comunicació intrafamiliar que, a més, pot servir “per detectar símptomes”, indica la psiquiatra Andrea Muñoz. Per exemple, si s’està retirant menjar, escorrent greixos o tallant a trossos molt petits. Muñoz destaca que els tres primers anys d’evolució en el tractament de trastorns de conducta alimentària és “fonamental”. És important que l’espai de menjar sigui un moment de comunicació, de coneixement mutu i per compartir. També transmetre una estima corporal positiva. I cal seguir una alimentació variada, però sense posar-hi el focus en totes les converses, subratllen les fonts consultades.
La preocupació per l’alimentació saludable pot ser per a Teia Plana “una arma de doble tall”. Per això, reconeixent la importància de menjar bé, considera que parlar-ne tant pot ser “contraproduent”. “Hi ha moltes converses precoces entorn del tema i potser estem fent que els nens s’impliquin en temes d’adults”, assenyala Muñoz.
És important que l’espai de menjar sigui un moment de comunicació i de coneixement mutu
Una vegada detectat, el TCA requereix sovint un cuidador a temps complet, una tasca que freqüentment recau en les mares, que tenen l’opció d’acollir-se al CUME. “Vaig deixar de treballar durant dos anys per poder cuidar-la i em vaig convertir en policia i en la seva psicòloga”, explica la María, la mare de la Carla. Al principi només podia menjar amb ella i no rebre la visita ni dels avis o els cosins. “Adonar-se que no podia menjar amb la família li va fer veure que estava molt malament”, explica.
La María va conviure amb molts silencis de la filla i amb l’angoixa de no voler sortir al carrer per no veure la normalitat que no tenia a casa; “quan veia nenes contentes, em posava a plorar. Vaig acabar malalta i medicada”, explica. Va haver d’aprendre a relacionar-se amb la seva filla: “Em van dir que, si no volia parlar, que li acariciés el peu, que això hi ajudava”, explica. Ara és ella qui assessora famílies que passen pel tràngol.
També la mare de la Bárbara ha estat qui l’ha acompanyada 24 hores en el procés. “Costa d’assimilar que és una malaltia greu”, explica. El moment de l’ingrés també va ser dur: “Cedeixes la custòdia a la Comunitat de Madrid fins que es cura”, explica. Ella va estar ingressada amb la filla els cinc primers dies i després podien veure-la 1,5 hores al dia la resta de les quatre setmanes que hi va ser. Durant el procés no poden fer esport i la Bárbara ha hagut de deixar la gimnàstica esportiva per tota la vida. I ha portat tot el procés “millor del que em pensava”. Després d’unes setmanes va poder sortir al carrer o anar a menjar a casa, però sempre amb repòs controlat. A l’institut no hi va faltar gaire més enllà de l’ingrés i va salvar el curs de manera favorable malgrat el “soroll mental que tenia”.
“Ha hagut de madurar de cop amb el que li ha passat”. I les seves amigues han estat còmplices. “Si un dia llançava l’entrepà, me n’avisaven”. A la Carla li van dir que provarien una teràpia setmanal d’una hora i que, si al cap d’un mes no millorava, havia d’anar-se’n a Barcelona (viuen en una altra ciutat) perquè al centre de referència la llista d’espera era d’un any. “Li vam explicar la situació i va reaccionar”, diu la mare. I després de la primera visita ja “van respirar”: “ Vam sortir amb medicació per poder fer teràpia i amb un munt de pautes com ara un pla alimentari o la prohibició de fer educació física”.
La van medicar per a la depressió perquè “agafen una desnutrició tan gran que el cervell no els funciona bé”, explica la María. Li va costar “horrors” pujar de pes i també obrir-se, però assegura que l’ajuda de la terapeuta li va servir de molt. També va aconseguir canviar d’institut per allunyar-se de la influència tòxica. Va començar a tenir una relació millor amb el menjar, malgrat que li va costar de tornar al dolç, que tenia planificat prendre entre tres i quatre vegades a la setmana. El van limitar als diumenges per l’esforç que li suposava.