La unitat de la diversitat

S’acaba d’inaugurar una exposició que permet fer una immersió en una obra cabdal de la dialectologia, l’ Atles Lingüístic del Domini Català , un projecte de recerca faraònic dirigit per Lídia Pons i Joan Veny, digne de figurar al costat de les grans obres de Pompeu Fabra, Antoni Maria Alcover o Joan Coromines. La podeu visitar en els propers mesos al claustre de la Casa de Convalescència, un nom força adient per hostatjar la seu central de l’acadèmia de la llengua catalana, l’Institut d’Estudis Catalans. És una exposició prou compacta per garantir-ne una itinerància llarga per aquests claustres de déu. La dialectologia suscita una paradoxa molt fèrtil: mostra els particularismes de la llengua estudiada i en reforça la unitat. Perquè la variació dins d’un mateix codi lingüístic és una fortalesa igual com la diversitat ho és en una societat. La part inicial del projecte es va desenvolupar entre 1964 i 1978, amb l’arreplec de materials lingüístics mitjançant completíssims qüestionaris i perquisicions verbals en 190 localitats del domini lingüístic català (nota per a suspicaços: en lingüística “domini” designa la zona on es parla una llengua). La fase de sistematització i publicació d’aquests materials s’ha allargat durant dècades, fins a completar la publicació de l’ Atles pròpiament dit, en nou volums de gran format amb els resultats dels qüestionaris, nou volums més del Petit Atles , de caire interpretatiu, amb uns mapes que permeten fer comparacions de les paraules equivalents recollides en cada territori i tres volums d’etnotextos, converses espontànies, el que vindria a ser un off the record amb la gravadora en marxa, reproduïdes amb transcripció fonètica i en grafia convencional.

La imatge més emblemàtica d’aquesta obra magna és un mapa acolorit que distingeix els territoris on, per exemple, diuen mongeta ( tendra o tenra ), bajoca , bajoqueta , monja tenra , fesol o tavella . Aquesta visualització territorial de la llengua apel·la a la genuïnitat, un valor refugi en temps de mentides globals, i entronca amb la reivindicació dels aliments de quilòmetre zero. L’exposició té la virtut d’aplegar en un espai abastable la ingent activitat dels diversos equips d’enquestadors, alguns tan il·lustres com Joan Martí o Joaquim Rafel, que fa mig segle es van passejar pels confins del domini lingüístic carregats amb aparells tan poc portàtils com un magnetòfon, van practicar la porta freda amb tota mena de parlants i els van fer més preguntes que un reporter de Crims . Si les excursions filològiques d’Alcover o Coromines van suscitar cròniques, aquestes de l’ Atles mereixerien un documental. La prosa de Pla o de Sagarra van cartografiar el català d’abans de la guerra. Els mapes atlètics de Pons & Veny cartografien el català d’abans de la transició. Qui cartografiarà el català després de la IA?