En el dilema
l’espectador
No trauré mèrits a María Guardiola, al PP o a Alberto Núñez Feijóo, perquè el resultat de les eleccions extremenyes d’ahir, no per esperat és menys satisfactori. Tot i que a Génova van somiar amb la majoria absoluta,
no va ser possible. Hauria
estat una gesta. El resultat és bo per al PP, però el situa
davant el dilema de què fer ara amb Vox. Extremadura va ser l’única autonomia de les que va perdre el PSOE el 2023 on el PP no va ser la força més votada, va empatar a escons amb el PSOE (28), tot i que va poder governar gràcies a Vox.
Dos anys i mig després el PP no només supera el PSOE, sinó que té 11 escons i 15 punts més. El mal resultat dels socialistes és la primera lliçó d’ahir. Tot apunta a una abstenció dels votants socialistes, i Pedro Sánchez hauria de reflexionar. El PP millora els seus resultats respecte al 2023, tot i que no tant com esperaven. Un èxit entelat per la pujada de Vox, que duplica amb escreix el seu resultat anterior i passa de 5 escons a 11. Una altra dada a tenir en compte: la suma de la dreta i l’extrema dreta voreja el 60% dels vots, quan fins ara l’esquerra era hegemònica. I Unides per Extremadura no rendibilitza un PSOE a la baixa. Entre tots dos es queden en un 36%.
L’èxit del PP ha de passar ara la prova del cotó fluix i el col·loca en una difícil situació
Com hagi influït en el mal resultat del PSOE que el seu líder extremeny, Miguel Ángel Gallardo, sigui una persona de confiança de Sánchez i estigui processat per tràfic d’influències i prevaricació per crear una plaça dissenyada per al germà del president, això caldrà veure-ho.
Sánchez va fer seva la campanya i no va aconseguir estroncar la sagnia. Això no vol dir que el resultat hagi de tenir conseqüències en la política espanyola. Sánchez ja va advertir que continuaria encara que patís una derrota. Si perdre la majoria al Congrés després del desmarcatge de Junts no el va fer flaquejar, i la seva impossibilitat d’aprovar els pressupostos, per tercer any, no el porta ni a plantejar-se convocar eleccions, per què perdre unes eleccions l’havia de fer canviar.
El 2023 els mals resultats del PSOE a les municipals i autonòmiques van portar el president a convocar eleccions generals en ple juliol, en un intent que la por dels resultats el fes capgirar a les enquestes. Tot i que no els va capgirar, el president es va garantir la permanència a la Moncloa amb els suports de grups com ara Junts. Aquesta vegada, no hi haurà aquest efecte. Hi haurà eleccions a l’ Aragó el 8 de febrer, i allà es veurà si va ser encertada la decisió de Sánchez de canviar els seus barons per ministres: Pilar Alegría a l’ Aragó, María Jesús Montero a Andalusia, Diana Morant a la Comunitat Valenciana, o si el PSOE continua en caiguda lliure, de la qual potser el president no se salva en els pròxims comicis.
Sánchez ho haurà d’assumir en primera persona, perquè seves van ser les decisions a Extremadura, però l’èxit del PP ha de passar ara la prova del cotó fluix, i el col·loca en una difícil situació. Feijóo haurà de demostrar, per mitjà de Guardiola, quina serà la seva actitud amb Vox, si es llança als seus braços, com va passar el 2023, o si hi posa límits, i quins. Si cedeix i fins on. A banda del que exigeixi Vox, el president del PP ha de deixar clar si admetrà els d’ Abascal al govern o si, com que no necessita més que l’abstenció de la ultradreta, els veta. També, en quins afers pot cedir per a aquella abstenció.
El resultat d’Extremadura és el que Feijóo volia per a les seves eleccions del 2023. El PP té més escons que l’esquerra, de manera que li tocarà a Vox moure fitxa, si facilita la investidura de María Guardiola o aboca Extremadura a una repetició electoral, que haurà d’explicar Abascal, sobretot si els resultats són pitjors que els d’ahir.
Feijóo ha superat el primer assalt d’aquest cicle electoral, però en queden tres més: Aragó, Castella i Lleó i Andalusia. La prova del cotó fluix per
al PP serà el que faci amb aquells resultats. I llavors Sánchez haurà de decidir, si continua resistint, o si convoca eleccions i s’hi presenta.
