Las Claves
- Melcior Comes publica 'L’home que va vendre el món', una novel·la sobre un publicista que treballa per a un candidat populista.
- La novel·la presenta una Barcelona amb canals navegables i ciutadans amb màscares d'animals per evitar la identificació.
- Explora la crisi vital del protagonista, la influència dels constructors en la política i la societat de consum.
- Comes reflexiona sobre el fracàs, la rebel·lió com a producte i la influència de les xarxes socials en la joventut.
Simó Diarte, a publicist, is employed by a multinational corporation that has tasked him with supplying ideas for a populist candidate's campaign for The Barcelona City Council. Diarte is the central character in Melcior Comes (nascut a sa Pobla el 1980), L’home que va vendre el món (Proa) –proposada per al guardó Òmnium a la millor obra de ficció de l'any–'s latest novel, which could depict a city quite similar to the present day, were it not for elements such as navigable canals and the widespread practice of citizens wearing animal masks in public to evade camera identification.
“És com si aquesta ambientació l’hagués somiada i vaig pensar que era molt adient pel clima de la novel·la, perquè posa el lector en un equívoc mental que el situa en l’estela del protagonista. Si t’adaptes a la mentalitat del llibre, et fas teva la mentalitat del personatge d’una manera nova, en què es fa molt difícil distingir què és real i què és fictici, que de fet és el que ja ens passa a tots. Vaig escriure la novel·la fa uns mesos, però en l’últim mig any aquesta realitat fictícia encara s’ha fet més sofisticada i més precisa”, explains the Majorcan writer, who insists that “per això havia d’alterar una mica la realitat, els canals són com una caricatura de la turistificació, la massificació i la venda de la ciutat perquè vingui absolutament tothom quan no necessita que vingui més gent”. To enrich it, there are even mechanical fish with LEDs inside the water, “que així no embruten i brillen, perquè en el fons només es busquen coses que quedin bé a la foto, a la xarxa”.
Lee también
La novel·la comença com un suspens confús quan Diarte divisa un cos sense vida en el maleter d'un vehicle de campanya durant un esdeveniment polític: “És un Cluedo, un petit enigma que es va fent gros, perquè al principi ni sap si ho ha vist o no”. Per esclarir la situació, adquireix el periòdic en línia d'un conegut –el Pol Micó, que ja sortia a la novel·la anterior Tots els mecanismes–, fet que provoca que “en el fons, està finançant un mitjà crític amb el seu client, i això el posa entre l’espasa i la paret”.
La situació política és una de les causes de la insatisfacció vital de Diarte, que fa “una espècie de consultoria poètico-simbòlica, ell diu que és un antropòleg del consum. Fa informes, assessora també els creatius publicitaris i a partir dels seus grans paràmetres es fan les campanyes”. I quan li arriba aquest “client especial troba que és una absoluta barbaritat i se sent dividit entre fer una feina bona o intentar tenir certa ètica”. El discurs de la proposta populista que hauria de ser d'ajuda és, evidentment, contrari a la immigració i a les institucions establertes: “La classe política, ja ho veieu, és la que ens ha dut fins aquí. Ja és hora que la gent de veritat, els votants a qui m’adreço en primer lloc, espavilem”; o “estem inventant una nova política”; o “nosaltres som la Barcelona real i sabem el que volem, no l’anti-Barcelona tecnocràtica que ara remena la cua pels despatxos (...) Som el desig incontenible de la gent!”.
Una parodia de la metamorfosis urbana orientada al turismo, evocando los canales de Venecia.
La seva crisi vital i moral coincideix amb els 50 anys, quan “se sent en fals i té un punt de crisi creativa. Pot continuar fent comèdia, però no és comèdia el que vol fer, sinó tenir bones idees i fer funcionar el món, però esclar, ja no sap com ho ha de fer, perquè està exhaurit, està sec”. L’autor confessa que també se sent així “contínuament, com a escriptor, com a pare, com a professor o com a ciutadà, sovint amb sensació de desorientació, de manca de projecte o d’il·lusió vital”.
Mentrestant, “també tracta de com els grans constructors financen la campanya esperant que, si la candidata guanya, hi haurà una transformació de Barcelona en clau urbanística que afavorirà contractes”. Una decisió que altres fabricants, és clar, prenen per altres opcions. Qui triomfi, algú en treu profit, tal com assenyala “una empresa d’infraestructures de dos germans, que tenen interessos en una i altra. Mai hi ha res pur, hi ha qui fitxa en el blanc i el vermell alhora”, reafirma Comes.
Comes, a la plaça Vila de Gràcia
El llibre també reflexiona sobre la societat del consum, “sobre el funcionament del capitalisme, de la publicitat i de la cultura”, diu l’escriptor, que fa dir al seu protagonista que “la rebel·lió és el producte que té més futur”, perquè, explica Comes, “el capitalisme s’alimenta fonamentalment de la contracultura, i com més contracultural i més anticapitalista és, més probable és que estiguis obeint camins culturals que afavoreixin el capitalisme. Al capitalisme no li interessa que siguis ordenat, sensat, conformista, el que vol és que pensis com hem de trencar, per obrir una necessitat i una sensibilitat nova, obrir finestres a la percepció i a la crítica que després s’acaben aprofitant en forma de producte”. “Els joves –continua– estan idiotitzats a les xarxes, que en el fons són molt conservadores: encara que vulguis creure que estàs fent la rebel·lió, estàs fent vídeos al sofà. A més, aquesta manca d’atenció, aquest nerviosisme continu, afavoreixen l’ascens de la ultradreta i del populisme, i es podia novel·lar com funciona”.
El fracàs, en efecte, és el nucli de l'assaig que està elaborant ara mateix –per al qual va obtenir una subvenció Finestres–, i sorgeix de la impressió que va tenir després del viatge de Tots els mecanismes : “És un llibre fet amb molta empenta i voluntat panoràmica, on vaig posar tota la carn a la graella i ningú m’ha donat la raó, ningú. L’anterior, Sobre la terra impura, s’havia venut bastant i havia guanyat el premi Crexells, i vaig pensar que el país està preparat per novel·les d’aquesta envergadura i ambició, així que redoblaria l’aposta, però potser era un llibre massa complex, massa vast o massa difícil de seguir, no ho sé. O potser qualcú d’aquí trenta anys dirà que era l’hòstia”. “T’ho intentes agafar esportivament, i de fet la moral dels esportistes te n’ensenya molt, perquè és això, pots perdre tres diumenges seguits, però el següent hi has de tornar... I com a autor ets el que ets, tampoc canviaré ara”.
Aspirante populista al cargo de alcalde: "Estem creant una nova política."
En la obra literaria más reciente, el estilo de escritura busca ser “un tipus de text que recordi molt la manera que tenim avui de comunicar-nos”, con diálogos que se superponen, sin que el hablante sea claro y mediante “trencar el punt de vista i la linealitat del relat”, tratando además que “sigui molt llegidora o accessible però des la cultura d’ara”. Esto se logra sin afirmar que es algo inédito, ya que “aquestes tècniques ja les feien servir escriptors com Faulkner, Onetti o Vargas Llosa”, un escritor, a quien considera “un dels millors novel·listes que hi ha hagut mai. A banda de les seves vinculacions polítiques, és un gran escriptor del qual es poden aprendre tècniques, temes o maneres d’ordenar un text”.
