La memòria de Conxita Badia surt de l’ombra

Enric Granados (1867-1916) va morir al canal de la Mànega. El compositor tornava de Nova York, després d’haver passat per Londres, quan el transbordador anglès Sussex en què viatjava amb la seva dona va ser torpedinat per un submarí alemany. Venia de triomfar amb l’estrena de Goyescas al Met, però no va poder tornar a Barcelona. Temps després el que sí que va arribar va ser la seva última carta, una breu quartilla en què donava les gràcies a la professora del Conservatori del Liceu Rosa Culmell per la seva gran tasca amb Conxita Badia, en aquell temps una joveníssima soprano de 18 anys amb una veu que començava a enamorar el món, i es mostrava feliç per “ com de bé està prosperant la nostra deixebla”. A Granados li havia meravellat la seva veu des que la va descobrir de petita, quan durant un examen –era alumna de piano de la seva acadèmia de música– la va sentir cantar una lliçó de solfeig com si es tractés d’una ària operística. A partir d’aleshores, la veu de Conxita Badia seria el seu instrument vocal, aquell amb què provava les seves partitures. Cada vegada que en tenia una de nova, li enviava la mateixa nota amb un missatger: “ Conxita, vine tu i les cançons”.

Conxita Badia. Vine tu i les cançons és també el títol de l’exposició amb què el Museu de la Música commemora els cinquanta anys de la mort de la cantant, pianista i compositora. La mostra, fins al 15 de febrer, està comissariada per la besneta de l’artista, Mireia Domènech, que des de fa anys treballa en la recuperació de la memòria de la soprano, seguint el seu rastre tant en ob­jectes i documents extraviats en baguls familiars com en arxius públics i privats de mig món. Domènech ha situat l’última carta de Granados a l’interior d’una vitrina al costat de la màscara mortuòria del compositor i la seva mà esquerra reproduïda en guix, una còpia idèntica a la que Conxita Badia portava cada vegada que actuava fora perquè, d’alguna manera, era com portar sempre amb ella el seu mestre.

“Va ser el seu gran mentor i li va dedicar moltes de les seves cançons”, explica Domènech, que és també comissària de l’any Conxita Badia en què s’emmarca la mostra.

Conxita Badia continua sent una figura en part oblidada, malgrat els esforços de la família per recuperar la seva memòria amb documentals com Conxita Badia no existeix , el guió i direcció del qual el va firmar el 2012 una altra de les seves besnetes, Eulàlia Domènech. Les raons, segons la comissària, cal buscar-les en el fet que no es va dedicar a l’òpera, sinó a un gènere menys sorollós com el lieder i la cançó culta i popular catalana, espanyola i sud-americana; una vida familiar (un marit i tres filles) que va voler viure plenament i per la qual, com altres dones artistes, va renunciar a gires que segurament l’haurien impulsat al podi de les grans veus internacionals, i, finalment, la Guerra Civil, que va truncar la seva carrera i va contribuir a dispersar la seva me­mòria.

A ella, l’esclat la va agafar sobre l’escenari del Palau de la Música, assajant amb Pau Casals i els seus músics la Novena simfonia de Beethoven, que havia de sonar en la inauguració de l’Olimpíada Popular organitzada pel govern republicà com a contraproposta als Jocs Olímpics que se cele­brava a Berlín amb Hitler. “Quan els van informar del que havia passat, Pau Casals va dir allò d’‘amics, toquem junts l’ Oda a l’alegria , perquè no sabem quan ens tornem a veure’”, recorda la comissària, per a qui justament un dels aspectes més interessants de l’exposició és que “pots anar repassant alguns dels moments més significatius de la història de Catalunya”.

Va actuar davant Richard Strauss, Alban Berg i Schönberg, “que, en escoltar-la, es va quedar absolutament enamorat. Li va escriure: “I pensar que he hagut d’anar tan lluny per escoltar algú que sabés cantar les meves cançons...”. Va fascinar els poetes ( Apel·les Mestres, Ventura Gassol, Tomàs Garcés), va compondre les seves pròpies cançons ( T’estimo ) i cinquanta anys abans que Jordi Savall, va manar construir a Miguel Simplicio una antiga viola de mà i, juntament amb Emili Pujol, es van dedicar a recuperar el repertori dels antics violistes.

Compromesa amb la República, Conxita Badia es va exiliar a París aconsellada per Pau Casals: l’assassinat a la Rabassada de Manuel Clausells, fundador de l’ Associació de Música da Camera, havia commocionat el món cultural. Va ser l’escollida per inaugurar el pavelló de la República a París, on Picasso va exhibir el seu Gernika. El 1938 va emigrar a Sud-amèrica, primer al Brasil i després a l’Argentina, on es va convertir en estreta col·laboradora de Manuel de Falla, de qui a l’exposició s’exhibeix un ponxo al costat d’un vestit de la soprano. Quan va tornar a Barcelona, el 1946, va enfocar la seva carrera cap a la docència, i Montserrat Caballé va ser una de les seves alumnes més destacades.

Testimonis de l’admiració dels principals músics de l’època recorren tota la mostra i donen fe d’una personalitat captivadora: Robert Gerhard, Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge o el tenor Francesc Viñas, que li dedica L’art del cant : “A la més perfecta liederista que mai hagi escoltat. Sentint-la, un es pregunta: Els àngels cantarien amb tanta perfecció?”. I Pau Casals, amb 80 anys, li va escriure: “Tot el que he escrit per a soprano ha estat pensant en tu. Et pertany”.