Ui, sí... El solstici d’hivern
Cada desembre torna la mateixa temptació: passar la tisora al Nadal. Rebaixar-la, diluir-la, neutralitzar-la. Canviar paraules, símbols... Disfressar-la d’una cosa asèptica perquè no molesti ningú. “Bones festes” millor que “ Bon Nadal”. Arbre sí, però sense pessebre. Reis sí, però sense història. I si pot ser, oblidem-nos del nen, dels pastors i fins i tot del camell, no resulti que algú se senti ofès.
Vivim en un estat aconfessional, per descomptat. En una societat plural, diversa, amb creients, agnòstics i ateus i religions diverses (algunes que no acceptarien ni debats). Però una cosa és el respecte i una altra de diferent aquesta obsessió gairebé militant per esborrar les tradicions com si fossin un virus de què protegir-se. Com si el Nadal fos un acte de proselitisme i no, senzillament, un relat compartit durant generacions.
El Nadal no és cap imposició, és una herència, és respectar la infantesa
De debò creiem que els fills de pares ateus no posen arbre? Que no esperen els Reis la nit del 5 de gener? Que no escriuen cartes, no deixen aigua per als camells, no es desperten amb els ulls oberts com plats? Nadal, per a milions de famílies, és memòria, és infantesa, és emoció. És una manera de comptar el temps i de retrobar-nos.
Es pot no creure en Déu i emocionar-se amb una nadala. Es pot ser ateu i recordar el pessebre de casa dels pares. Es pot dir “ Bon Nadal” sense estar fent una declaració de fe. Perquè no tot és literalitat ni dogma: també existeix el valor cultural, simbòlic o sentimental.
Ara resulta que cal substituir-ho tot pel solstici d’hivern com si fos una revelació acabada de descobrir. A veure quants de la confraria del solstici no celebren, d’alguna manera, el Nadal.
Sí: neix el nen Jesús, i Melcior, Gaspar i Baltasar porten or, encens i mirra. I no passa res per dir-ho. És el relat. De la mateixa manera que forma part de la nostra història col·lectiva que cada 24 de desembre algú digui “aquesta nit és la Nit de Nadal” i cada 25, passi el que passi, es canti “fum, fum, fum”.
Deixem que les tradicions respirin. El Nadal no és cap imposició, és una herència, és respectar la infantesa passada i futura. Menys complexos, perquè quan es buiden les tradicions el que queda no és neutralitat: és un món més pobre, més fred i, sobretot, més trist.