La polèmica sorgida entorn de l'hospital de Torrejón, arran d'uns àudios en els quals el seu director general planteja frenar l'activitat assistencial per millorar els resultats econòmics, posa en relleu diversos errors greus: un problema ètic i de gestió per part dels concessionaris i una fallada de l'administració en el disseny del contracte, que no incorpora mecanismes eficaços de control per corregir comportaments inadequats en un àmbit tan sensible com el sanitari.
Però l'error més important es produiria si s'interpretés que els problemes del sistema sanitari espanyol s'expliquen per la situació d'uns pocs hospitals de gestió privada a la Comunitat de Madrid. Aquesta lectura pot resultar ideològicament tranquil·litzadora, però és perillosa perquè desvia l'atenció del problema real: una fallada estructural molt més profunda que afecta el conjunt del sistema sanitari públic.
Vista de l'entrada de l'hospital de Torrejón de Ardoz gestionat pel grup sanitari Ribera
Existeix un ampli consens entre professionals, gestors i analistes en què el nostre sistema sanitari resol bé les patologies complexes, però falla de forma persistent en el bàsic: accessibilitat, continuïtat assistencial i temps d'espera. No és un problema clínic, ni tecnològic, ni estrictament de recursos; és, sobretot, un problema organitzatiu.
L'origen d'aquestes dificultats rau que la majoria dels centres sanitaris públics continuen operant amb les regles de l'administració pública clàssica: escassa capacitat per seleccionar i retenir talent, absència d'incentius a l'acompliment, pressupostos rígids i un marge de decisió molt limitat allà on es presta l'atenció. Es tracta d'un marc pensat per a la tramitació d'expedients i orientat a la seguretat jurídica, però clarament inadequat per a un entorn tan complex com el sanitari.
La necessitat d'avançar en aquestes reformes organitzatives és àmpliament compartida pels experts i i es veuen reforçada per tres fets ben contrastats. El primer és que els serveis públics poden organitzar-se de formes diverses sense perdre el seu caràcter públic. Des del punt de vista del dret, no es limiten a l'administració pública indiferenciada, sinó que poden deixar-se mitjançant gestió pública directa amb autonomia organitzativa –consorcis, fundacions o empreses públiques– o mitjançant concerts amb entitats del tercer sector. En tots els casos, el determinant és que el finançament, la planificació, la regulació i la rendició de comptes continuïn sent públics.
La falta de reconeixement d'aquest fet ha donat lloc a una falsedat tan estesa com equivocat: considerar privatitzador qualsevol model de gestió que no es basi en l'administració pública directa. Aquesta confusió s'ha vist a més alimentada per la defensa de l'estatus funcionarial per part d'alguns col·lectius, un interès professional legítim que no s'hauria de confondre amb l'interès general.
El segon fet és que Espanya constitueix una anomalia en el context europeu, ja que la majoria dels països van abandonar fa dècades la gestió administrativa directa dels hospitals. El tercer és que l'evidència empírica disponible mostra de forma consistent que els hospitals públics gestionats funcionen millor que els administrats. Estudis de l'Escola Andalusa de Salut Pública i d'IASIST, basats en més de 200 hospitals, mostren nivells d'eficiència fins a un 20 % superiors, mantenint resultats assistencials comparables.
A la llum de tot l'anterior, resulta evident que el sistema sanitari necessita abordar canvis organitzatius profunds. Iniciatives com CAIROS neixen amb aquell propòsit: evolucionar des de l'administració pública cap a una autèntica gestió pública, amb més capacitat de decisió, autonomia responsable i orientació a resultats. No avançar en aquesta direcció condueix al deteriorament de l'accessibilitat, a la pèrdua de confiança ciutadana i a una creixent fugida cap a solucions privades que acaba debilitant el consentiment fiscal i els pilars de l'Estat del benestar.