La concertació

L’any s’acaba davant un gran dilema: concertar o confrontar. I això serveix tant per al terreny econòmic com per al polític. Tot fa pensar que a mitjà termini i mentre Pedro Sánchez continuï sent el president del Govern espanyol, l’únic camí possible és la confrontació. Això es deu que la seva arribada a la Moncloa va ser després de no permetre al PP que governés malgrat que era el partit més votat. Allò va trencar l’anomenada “democràcia parlamentària”, el model de governança del qual és deixar governar el partit majoritari i que aquest busqui acords per tirar endavant lleis i pressupostos. Sánchez va apostar pel govern de coalició i l’anomenat pacte d’investidura que ha caracteritzat els seus vuit anys de mandat. Un model de governança que ha conduït el país a una dècada perduda, segons dirigents socialistes de la transició com Felipe González, Alfonso Guerra o Ignacio Varela.

La concertació és el punt de referència de la transició de la dictadura a la democràcia. Gràcies a ella va ser possible superar el trauma de les dues Espanyes i garantir la pau social. De fet, a l’últim discurs de Nadal del Rei, la idea força va ser demanar que es recuperi la concertació davant la confrontació.

No sembla fàcil. La primera decisió del cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, després d’escoltar-lo va ser allargar la mà a Vox per governar a Extremadura, en lloc de demanar al PSOE la seva abstenció per frenar la dreta radical. Si l’anomenat “front popular” de Sánchez va portar irremeiablement a la confrontació, el “front nacional” format per PP i Vox l’alimentarà. Fins que PSOE i PP no siguin capaços de recuperar la governança de la democràcia parlamentària, la crispació continuarà a Espanya.

Al terreny econòmic i laboral la concertació social també és morta. L’últim gran acord tripartit – Govern espanyol, patronal i sindicats– va ser fa quatre anys amb la reforma laboral. És cert que ha complert part dels objectius marcats, com reduir la temporalitat enmig d’una gran creació d’ocupació. Però persisteix la inestabilitat laboral, no respon a les necessitats que planteja la revolució digital i ha perjudicat greument els joves.

Des de fa quatre anys, la confrontació entre els agents socials és total. La raó és que la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, va renunciar a ser l’àrbitre entre els interessos que representaven els sindicats i els empresaris. La seva decisió de liderar Sumar per integrar tota l’esquerra del PSOE va convertir la UGT i CC.OO. En corretja de transmissió del Govern espanyol. Amb això va trencar un dels principals èxits de la transició, que va ser professionalitzar els sindicats i convertir-los en entitats independents perquè representessin tots els treballadors al marge de les seves ideologies, com em va comentar l’exsecretari general de la UGT Cándido Méndez. Com que ha estat jutge i part, Díaz ha impedit els acords.