En la comunicació política falla la política
Opinió
A la política espanyola li
ha faltat comunicació, i quan els actors la van descobrir, va ser per convertir-la en propaganda. El terme agitprop va néixer a la Unió Soviètica després de la Revolució d’Octubre del 1917. El Partit Comunista soviètic va crear, dins del comitè central, el Departament d’ Agitació i Propaganda, encarregat de difondre la ideologia bolxevic i mobilitzar
políticament la població. Amb el temps, va passar a anomenar-se agitprop qualsevol comunicació basada en la simplificació i orientada a la
mobilització.
La comunicació política és imprescindible a la democràcia. És la manera que tenen els actors polítics per transmetre als ciutadans les accions, les estratègies, la política, la gestió. A això es devia referir Alberto Núñez Feijóo quan va enviar a l’aleshores president de la Generalitat valenciana, Carlos Mazón, dos missatges en què l’instava a fer un pas endavant: “Porta la iniciativa de la comunicació. És la clau”. I no li faltava raó. En la gestió d’una crisi, d’una situació extraordinària, la informació és imprescindible, perquè només proporcionant tots els elements es pot transmetre confiança en moments d’incertesa, quan els ciutadans necessiten que algú els expliqui què els passa, perquè no entenen què els passa.
Els polítics tenen tendència a solucionar les crisis canviant els caps de comunicació
Esclar que el problema en aquests moments no era de comunicació, que també, perquè l’absència del president va deixar els valencians orfes, sense tenir a qui mirar, sense trobar un referent en qui confiar. A qui mirar per ser consolats, per saber què calia fer o no fer. És a dir, un líder. El que va passar aquell dia és que no hi havia ningú. És que Mazón, responsable directe o no de la situació, tenia uns ciutadans que el necessitaven i ell
no hi era. El gran obstacle perquè
hi hagués la comunicació política entre el president i els ciutadans era que no hi havia res a comunicar, perquè no hi havia acció, no s’havia fet res. Mazón era en un altre lloc. No hi
havia gestió per comunicar perquè no hi havia hagut gestió. No hi havia
instruccions per transmetre perquè ningú no s’havia posat a treballar-hi. No hi havia res, després no es podia comunicar res.
No sabem si el líder del PP, quan
va enviar aquests missatges a Carlos Mazón, passades les vuit del vespre, sabia que el president valencià s’havia passat tota la tarda obviant la situació, minimitzant el que passava i les conseqüències, que anava a la seva, fos el que fos. Però abans de la comunicació calia gestió, però en aquest moment hi havia una cosa més important que la comunicació, fer alguna cosa, l’acció, la política.
Els dirigents polítics tenen una tendència marcada a provar de solucionar les crisis canviant els responsables de comunicació. Es pensen que
és el que ha fallat quan els ciutadans desaproven una mesura impopular. I és veritat. Si no s’explica, la qüestió no existeix o no s’entén. Les decisions més dures, si s’adopten amb transparència i s’expliquen sense amagar res, s’assumeixen, perquè la majoria entén què cal fer, que qualsevol alternativa seria pitjor. És el que va passar, sobretot al principi de la pandèmia, amb l’aleshores ministre de Sanitat, Salvador Illa. Llavors hi va haver gestió, acció, decisió, des del principi. Hi havia alguna cosa a comunicar. La seva veu era autoritat. No ho va ser la de Pedro Sánchez fa tot just un mes, quan, després de fer-se públics els
últims casos de corrupció que afecten el PSOE, el silenci va ser la seva reacció, res de comunicació ni de política. Quan va provar d’agafar les regnes i
va comparèixer davant dels espanyols, ja era tard.
La comunicació política és bàsica, però hi ha d’haver política a comunicar, si no, parlaríem de propaganda, d’ agitprop, i d’això, amb les xarxes, n’anem sobrats.
