El paradigma és Donald Trump

El president Donald Trump explica que va seguir la ­detenció del president ­Nicolás Maduro en directe, com si fos un xou televisiu. La perversió d’aquest format és que, imitant la narrativa dels videojocs bèl·lics, transforma la política en un espectacle en què els ciutadans som còmplices de sofà, amb el criteri atrofiat pels audímetres. La diferència és que els morts causats per l’assalt al búnquer del matrimoni Maduro no són virtuals, sinó reals. Trump actua amb la impunitat d’un superheroi i s’expressa amb l’eloqüència dels concursants de realities . Els mitjans s’esforcen per ajudar-nos a entendre –gràcies!– què està passant. Per fer-ho, han d’evitar els perills de la propaganda, de la indústria de la falsedat i d’unes xarxes socials que, un minut després de publicar-se la fotografia humiliant de Nicolás Maduro capturat, ja l’han convertit en mem.

Les primeres hores d’anàlisi són de desconcert. La notícia arriba en cap de setmana i en plenes vacances. Molts programes, dirigits per professionals suplents, han de gestionar la importància del moment (i la tragèdia de Suïssa, i les nevades) i la incomoditat que els titulars puguin tornar precipitadament. RAC1 i Catalunya Ràdio improvisen dos programes especials eficaços, en què els experts no es cansen de repetir el concepte “canvi de paradigma”, sense que quedi clar si el paradigma anterior no ha estat irresponsablement prostituït. Virtuós del narcisisme informatiu, Trump podria parafrasejar la frase que mai no va dir Gustave ­Flaubert: “El paradigma, c’est moi ”.

A Xplica (La Sexta), Antonio García Ferreras teletreballa i, amb cantarella transcendent, deixa anar una bateria de preguntes retòriques sobre la incertesa del futur a Veneçuela en particular i al món en general. Al Via Lliure (RAC1), Clara Molins busca un registre propi i pregunta: “¿Qui pararà els peus a Trump?”Dilluns, José Luis Sastre ( Hoy por hoy , Ser) manté el mètode de l’interrogant i pregunta: “ ¿Quién va a ser el siguiente?”. Sastre també entrevista Cuca Gamarra, portaveu circumstancial del PP. La conversa traspua una saludable tensió entre política i periodisme. Sastre subratlla les contradiccions del discurs del PP sobre el futur ­immediat de Veneçuela i Gamarra ­recorda el paper –maligne, per descomptat– de José Luis Rodríguez Zapatero i l’episodi, objectivament pestilent, d’aquella trobada entre Delcy ­Rodríguez i José Luis Ábalos a l’aeroport de Barajas. És una escena que, analitzada amb la perspectiva actual, ens remet al Celtiberia show de Luis Carandell. A la Cope, Jorge Bustos recrea el relat de la captura i explica que el cap del comando assaltant parlava espanyol. I a Franceinfo, un tertulià desesperat recupera frases còmiques i absurdes atribuïdes a Maduro, que, tenint en compte les circumstàncies, semblen premonitòries: “ Los extranjeros que nos atacan son de otro país”.