La gran batalla del basar de Teheran

Dimarts, el desè dia des que van començar les protestes a l’ Iran, els comerciants del Gran Basar de Teheran –considerat un termòmetre de l’estat d’ànim popular i un dels pulmons de l’economia, malgrat que la seva importància ha declinat– havien convocat una protesta al migdia. El descontentament entre els botiguers per l’alça dels preus és tal que van desatendre l’amenaça llançada hores abans pel secretari del braç judicial, que havia advertit que no hi hauria indulgència per als “ esvalotadors”.

Arribada l’hora, els comerços van abaixar les persianes i els passadissos voltats d’aquest centre comercial cobert que s’estén al llarg de diversos quilòmetres pel centre de la capital van començar a omplir-se de persones. Però tan bon punt es van sentir els primers crits d’“ Azadi, azadi” (llibertat, llibertat), el basar es va convertir en un camp de batalla amb gent corrent a la recerca de refugi, soroll d’explosions i trets.

Les forces de seguretat desplegades van llançar gasos lacrimògens per dissoldre els manifestants, mentre que un altre grup de policies va bloquejar els accessos al basar, on cada dia es reuneixen desenes de milers de persones entre comerciants i compradors.

Hi havia desenes d’uniformats amb les armes apuntant al cel i grups de motociclistes, membres de les milícies de la República Islàmica que s’agrupen sota el nom genèric de Bassij. “El final els arribarà aviat”, els va cridar un home gran que estava aturat davant d’un local de menjar.

“Això és una guerra, corrin”, cridava una dona que intentava allunyar-se del lloc. Les explo­sions de les bombes lacrimò­genes se succeïen a intervals i les columnes de fum s’aixecaven dins del basar. Molts van córrer per protegir-se al metro, on es podia veure gent plorant o amb cremades als ulls. “Jo estava buscant protecció quan un gas ha caigut molt a prop meu”,
explicava l’Ali, de 32 anys, que treballa venent camises.

“He vist moltes protestes, però no havia vist mai enfron­taments així, això és diferent”, explicava minuts més tard un home de 50 anys, propietari
d’un local d’aixetes a les proximitats del basar. Va demanar de no donar el seu nom per seguretat. Diversos cotxes cuirassats estaven desplegats a prop del seu local, alguns preparats per emportar-se persones detingudes.

Des de la victòria de la revolució islàmica del 1979, la relació del gran basar de Teheran amb el Nizam, el sistema (sinònim del complex politicomilitar que governa el país), ha canviat considerablement. Després de ser el seu principal suport, s’ha anat distanciant de les autoritats. “Avui es pot dir que un 70% dels comerciants del basar hi estan en contra, i el 30% restant li donen suport”, diu el propietari de la botiga d’aixetes. I si bé en protestes passades un sector del basar hi havia donat suport amb el tancament dels locals, no s’havia vist mai una mobilització tan estesa com la de dimarts, explicava. De la mateixa manera que tampoc s’havia vist una repressió d’aquesta magnitud al basar.

“Ells tenen molta por del basar”, explicava l’Ehsan, un home de 52 anys que regenta un local d’objectes de la llar a les rodalies del centre.

Dimarts va quedar en evidència que el Govern iranià, al capdavant del qual hi ha Massud Pezeixkian, ha fracassat en l’intent de reconduir les protestes, com va assegurar després del 28 de desembre, quan desenes de comerciants dedicats al negoci de la telefonia mòbil van protestar per l’alça en el tipus de canvi del dòlar, que ha registrat màxims històrics (després d’haver augmentat un 45% en sis mesos).

Els últims dies s’han aplicat mesures econòmiques que pretenen enviar un missatge de calma a la població, però no han tingut èxit. Dimarts el dòlar tornava a registrar un altre límit històric. Per molts, qualsevol mesura que es prengui arriba massa tard.

La fractura entre els governants de la República Islàmica i la població ha anat en augment com més ha augmentat la repressió d’unes protestes que es van originar per la mala situació econòmica que travessa el país i la mala gestió de la corrupció per part de les autoritats.

“Això és el final, se n’hauran d’anar”, explicava en Mohsen, propietari d’un restaurant de carrer al centre de Teheran que es feia ressò del que se sent aquests dies a Teheran: que el final de la República Islàmica és a prop. És una afirmació que no té cap fonament, però és una idea molt estesa entre un sector de la població. Encara més després del que ha passat a Veneçuela, en un ambient en què ressona amb força l’amenaça de Donald Trump: “Si comencen a matar gent com en el passat, rebran un cop dur dels Estats Units”.

[Nota de la redacció: segons les organitzacions de drets humans, han mort 25 persones des de l’inici de les protestes.]