Alegria continguda i por de la comunitat veneçolana a Catalunya
Veneçuela
Del gener al novembre, 78.984 veneçolans van demanar protecció internacional a Espanya
Maite Lugo
Farina de blat de moro, xips de plàtan, fesols negres, carn entatxonada i llaunes de Pirulin, la popular neula farcida de xocolata i avellanes, entre molts altres aliments habituals de la gastronomia veneçolana, descansen a les prestatgeries de La Bodeguita, una botiga especialitzada en productes llatinoamericans regentada per Rosy Calderón, nascuda a Caracas. En aquesta cantonada del carrer Castillejos amb Mallorca de Barcelona conflueixen altres negocis de veneçolans: la cafeteria Pittier, el restaurant El Rincón de la Abuela Venezolana i una perruqueria, i a pocs minuts, el centre de bellesa El Petit Saló o la floristeria Hesp. Veneçuela batega a Catalunya, on viuen un total de 89.465 persones nascudes en aquest país, segons les últimes dades de l’ INE, de l’1 de gener del 2025. La incertesa tenalla la comunitat veneçolana, després de l’atac i la intervenció dels EUA. D’una banda, molts no amaguen l’alegria per la captura de Nicolás Maduro; però, de l’altra, expressen por per la pervivència del règim chavista i per com evolucionarà la situació. Familiars i amics continuen a Veneçuela i la consigna és mantenir la discreció atenent que els colectivos (organitzacions paramilitars chavistes) no han cessat l’activitat.
El pes dels refugiats i emigrants de Veneçuela és rellevant a Catalunya i a Espanya. A falta de les dades del desembre, entre el gener i el 30 de novembre, el Ministeri de l’Interior va registrar 78.984 sol·licituds de protecció internacional de veneçolans, de llarg el primer país, seguit de Mali, amb 14.791, i Colòmbia, amb 13.784. A Catalunya se’n van formalitzar durant aquest període 15.779, darrere de les 40.389 de Madrid i les 18.700 d’ Andalusia, segons l’Oficina d’ Asil i Refugi ( OAR). Del total de les analitzades fins al 30 de novembre, el 98,89% es van resoldre de manera positiva.
La propietària de La Bodeguita, Rosy Calderón, va sol·licitar protecció internacional quan va arribar a Catalunya, el 2016. “Me la van donar per raons humanitàries i des de fa dos anys tinc la nacionalitat espanyola”, explica mentre atén el comerç i vigila el fill. Calderón va rebre la notícia de l’atac dels Estats Units i el trasllat de Maduro i la seva dona, Cilia Flores, a Nova York, acusats de narcoterrorisme, “amb alegria, però també amb preocupació perquè els meus pares viuen a Caracas, a prop del Palau de Miraflores”. Com Calderón, una de cada tres persones nascudes a Veneçuela que viuen a Catalunya han obtingut la nacionalitat espanyola, estima l’Idescat. Les estadístiques de l’ INE del 2025 constaten que són 49.312 els ciutadans amb nacionalitat veneçolana que viuen a Catalunya.
Ross Rojas, veïna d’aquesta zona de l’ Eixample i habitual de La Bodeguita, mostra sentiments ambivalents com la majoria d’emigrants consultats. “El dissabte 3 vaig plorar molt, no vull més sang a Veneçuela. En part ha estat una bona notícia, però l’únic que pretén Trump és explotar el país tant com pugui i donar-ne les engrunes al poble”, comenta Rojas, de 31 anys, que va aterrar amb 26 a Barcelona. Explica que primer es va guanyar la vida netejant cases i que fa poc va poder obrir un negoci de massatges i teràpies holístiques. La família continua en un poblet de pescadors a prop de Carúpano.
Maite, emprenedora: “Des de la distància veig Veneçuela amb incertesa i preocupació”
Xiomary Rubio, la propietària de la cafeteria Pittier, també està a l’expectativa de veure quins són els següents passos. Aquesta psicòloga de formació va sortir de Maracay el 2011 per cursar un màster sobre autisme a Barcelona. “Vaig tornar a la meva ciutat el 2012, m’hi vaig estar sis mesos, però vaig passar per situacions complicades, vaig tenir un intent de segrest exprés, i vaig tornar a Barcelona. Em vaig apuntar a un altre màster i el 2018 vaig decidir emprendre, vaig obrir aquest cafè amb el meu marit, ell treballa de comercial en una firma d’automòbils”, explica. “La situació és molt complicada, incerta... Tenim l’esperança d’un canvi, però no veiem progressos importants, no hi ha solució als grans problemes, l’accés a la sanitat i a les medicines, als aliments, que són molt costosos... Ho explicaré amb una metàfora: la meva sensació és que van canviar el color de les sabates però que la talla continua sent la mateixa, massa petita i continuen fent mal. Els meus amics, els que continuen allà, em diuen que la situació és de calma tensa, que el primer dia hi va haver una explosió d’emoció, però ara ja no”, detalla Rubio. L’ Eduardo, un client de la seva cafeteria, assenteix. “Ja no ens il·lusionem, cal esperar. El canvi no serà immediat, però abans regalàvem el petroli a canvi de res, ara almenys serà per alguna cosa”, afirma abans d’anar-se’n precipitadament amb la dona i la filla.
No són pocs els veneçolans que han declinat opinar o que, si han opinat, han demanat l’anonimat. Diuen que temen pels seus familiars, que quan hi contacten només els pregunten si estan bé, sense més detalls, per no posar-los en destrets pel control dels colectivo s.
Maite Lugo suma quinze anys a Barcelona amb el marit i les dues filles, que ja han fet els 26 i 27 anys, i ara pot dir amb satisfacció que les coses els han anat bé. “El meu marit va començar com a peó de la construcció i ara té el seu propi camió, és transportista, i jo vaig cuidar gent gran, vaig netejar cases, vaig treballar en salons de bellesa fins que vaig muntar el meu, El Petit Saló, amb tres treballadores, totes veneçolanes”, comenta abans de començar un nou servei de manicura. “Des de la distància veig Veneçuela amb incertesa i preocupació, es van emportar Maduro, però queda la cúpula chavista. La gent no vol parlar, té por de les represàlies, no expressen públicament alegria per la captura de Maduro, i jo no pregunto gaire per no posar-los en un compromís. El meu pare viu a Los Teques, a prop de Caracas, i m’explica que el menjar és caríssim; tots enviem diners als nostres familiars”, explica Lugo.
Janeth Salazar és una de les seves treballadores. Ella i el seu marit s’ho van vendre tot, el 2019, per poder anar-se’n amb els dos fills a Badalona. El 2020, van aconseguir la protecció internacional. Salazar recorda la impotència que va patir quan va veure morir la seva germana de càncer, sense que el sistema li proporcionés el tractament que necessitava, i subratlla com és de difícil subsistir al país caribeny sense l’ajuda dels que han hagut de marxar. “Dissabte, el primer dia, hi va haver eufòria, després es va passar a la consigna de no parlar gaire, només els preguntem si necessiten res. Sí, es van emportar Maduro, però per deixar la casa neta cal treure totes les escombraries, no pots deixar-hi ningú del règim”, destaca.
Indira, fotògrafa: “Només els que hem patit la repressió podem agrair que hagin apartat Maduro”
També la Carla, il·lustradora gràfica, o Marina Alexandra Meunier, diplomada en Turisme i Hostaleria, totes dues assentades a Barcelona, coincideixen que aquest és un moment d’“esperança i d’alleujament”, però mostren la seva preocupació per tot el que queda per fer. “Passaran molts anys fins que Veneçuela es recuperi, somio poder tornar en un futur i obrir una posada vora el mar”, diu Meunier.
“Jo no ho celebraré fins que surtin tots, però ara almenys tenim alguna esperança; només els que hem patit la repressió podem agrair que hagin apartat Maduro”, subratlla la fotògrafa Indira Colmenares, que suma més d’una dècada a Barcelona.