El Barça continua als núvols
Campions
Un gol de rebot de Raphinha ajusticia un Madrid empetitit
YEDA (ARABIA SAUDÍ), 11/01/2026.- Los jugadores del FC Barcelona levantan el trofeo de campeón tras la final de la Supercopa de España entre el FC Barcelona y el Real Madrid, este domingo en el estadio Ciudad Deportiva del Rey Abdalá de Yeda (Arabia Saudí). EFE/ Kai Försterling
Hegemonia blaugrana. Ningú no havia defensat el títol amb èxit a Aràbia. Cap campió de Lliga vigent no havia aconseguit la Supercopa amb aquest nou format de final four fins que va arribar el Barça de Hansi Flick, el guanyador de finals. L’alemany ha construït un equip que ja ha guanyat cinc vegades el gran rival i que a Jidda es va treure l’espina del Bernabéu. Fins i tot la sort somriu als blaugrana, que no baixen dels núvols. Continuen instal·lats a les altures, un esglaó per sobre de tots en l’àmbit nacional. Tenen aquesta estrella que fa que els equips transcendeixin. Raphinha va ser letal i Araújo, a la tornada als camps, va aixecar el trofeu. Al Madrid, empetitit, no li va quedar més remei que admetre les limitacions, sobretot perquè prefereix mirar al passat de Mourinho en comptes del futur.
Els clàssics tenen vida pròpia a Jidda, escenari de partits imprevisibles perquè sempre es juguen sense pensar en el demà. Ho demostren els tres gols al temps afegit de la primera part per reanimar els blancs, que semblaven moribunds després del gol de Raphinha, que reconeixia els mèrits dels de Flick. Tot i això, què és la justícia? Per alguna cosa se l’ha representada amb els ulls embenats, cega, a les al·legories.
Tot i això, hi ha evidències que no es poden negar ni ocultar. I a Xabi Alonso, una vegada va saber que no podia comptar amb Mbappé de sortida, no li va quedar més remei que reconèixer-los, no de paraules però sí amb el plantejament. El Madrid es va posicionar al camp condicionat per no deixar pensar el Barça. El de Tolosa va moure moltes peces amb l’únic objectiu de lligar de mans el joc blaugrana. A més de posar Tchouaméni de tercer central, Gonzalo, teòric 9 , perseguiria arreu del camp De Jong mentre Bellingham no deixava respirar Pedri en una operació clavada que es va inventar Mourinho a la final de la Copa del Rei del 2011 a Mestalla amb Pepe de migcampista. Finalment, els blancs s’aferraven a Álvaro Carreras com l’anti Lamine Yamal, que va recuperar la titularitat, com Lewandowski, gairebé desaparegut al desembre.
La manifesta superioritat del Barcelona i l’assumida inferioritat del Madrid van ser una declaració d’intencions. Tot i això, als blancs se’ls va posar bé ajuntar-se com un equip petit sense objeccions. Vinícius, amb la velocitat, va tornar a causar estralls i va provar Joan Garcia al seu primer clàssic.
Just quan Mbappé estava a punt d’entrar, la sort es va aliar amb el Barça quan Asencio va desviar un xut del brasiler
Raphinha no té més reconeixement perquè de vegades falla les fàcils però és que després fica les difícils. Va ser el que li va passar en dues recuperacions de Fermín que van permetre córrer al Barcelona. A la primera el brasiler no va trobar la porteria. A la segona, l’ 11 va ballar davant Tchouaméni i es va treure un xut sec a la base del pal, impossible per a Courtois.
El Barcelona tenia el partit on volia amb possessió però on no només no va saber ampliar l’avantatge, sinó que el va perdre dues vegades. Una cavalcada de Vinícius i una acció a pilota aturada van rescatar el Madrid abans del descans, quan Lewandowski s’havia inventat una genial definició picant la pilota que li havia donat Pedri per fer el 2-1.
Ni a l’1-1 ni al 2-2 el Barcelona no va defensar bé i el Madrid, a qui no li poden donar la mà, es va aprofitar de la passivitat de la defensa blaugrana. Vinícius es va escapar d’un dos contra un amb un túnel a Koundé i dos tocs ràpids davant Cubarsí, el segon per xutar a baix i batre Joan Garcia.
Al cap de 51 minuts, quan el Barça ja tenia el cap a la pausa, en un córner Huijsen va saltar més que ningú. Raphinha, sota els pals, va tocar el que era just per desviar al travesser. Tot i això, al rebuig Gonzalo va ser més viu i va pescar la pilota. Mig caient, de la manera menys ortodoxa del món va poder rematar per sobre de De Jong i Joan Garcia. Plorant la pilota va acabar a la xarxa en un final de bogeria de la primera meitat.
Flick conserva el títol i l’hegemonia alhora que Alonso reconeix la inferioritat amb un pla ultradefensiu
Els blancs havien interioritzat tant el credo de Mou que Asencio va pegar una coça sense pilota a Pedri que va recordar a una de Ramos a Messi el dia del 5-0. Només va veure la groga. Flick va reaccionar amb Olmo i Ferran Torres i, just quan Alonso cridava Mbappé, el Barça va clavar el cop definitiu. La sort que havia tingut el Madrid va canviar de bàndol. Un xut de Raphinha amb la dreta des de la frontal va vorejar Asencio i va despistar Courtois.
L’entrada de Mbappé només va servir per forçar la vermella de De Jong, únic esborrall del partit del neerlandès. Tot i això, el Madrid encara va ser capaç de donar ensurts. No en va ser un, sinó dos..., i un altre cop a l’afegit. En tots dos les rematades van ser de defenses ( Carreras i Asencio) i allà Joan Garcia va estar segur per evitar els penals i mantenir el Barça als núvols.