Tantes i constants explicacions sobre el que degustaran i tantes instruccions per explicar-los com menjar-se els divuit platets que els serviran, acaben per fer que l’Héctor no tanqui la venta d’una escultura etrusca de marbre del segle III a.C. A un important productor de cine vingut expressament de Nova York a Barcelona. Massa fastiguejats han quedat amb tantes interrupcions...
La història és fictícia. Però té una base real. Com la resta de relats que formen Anticuarios modernos (editorial Elba), d’Artur Ramon (Barcelona, 1967). L’adversitat de l’Héctor és una excusa per arremetre ferotgement contra “l’exageració amb què hem enaltit els cuiners”, que avui dia assumeixen un protagonisme “gairebé obscè”. És un detall que li serveix per -junt amb tot un reguitzell d’apunts en altres contes- explicar l’ofici i fer tots els aclariments possibles perquè es deixi de considerar els antiquaris com gent fosca, gairebé tenebrosa.
A Anticuarios modernos hi ha ficció, sí, però també una primera part d’assaig que vol deixar les coses clares.
D’on prové aquesta percepció fosca de l’antiquari?
De la literatura romàntica i de la victoriana. Especialment qui marca aquesta imatge és la literatura anglosaxona, com Dickens o Walter Scott. Però també més enllà, amb Balzac, els germans Goncourt... Descriuen l’antiquari com un personatge normalment vell i opac, que regenta una botiga plena de pols i es dedica a enganyar la gent. Jo vull reivindicar que aquesta professió ha canviat molt amb els anys i que no som així.
Els grans cuiners
“Em molesta la retòrica de la gastronomia d’avui dia, perquè és pura impostura”
Per se, la paraula ja té una connotació dolenta...
Des d’un punt de vista mediàtic s’utilitza sempre que passen coses dolentes, és a dir, quan hi han espolis, robatoris, etcètera. En canvi, quan es fan coses ben fetes –descobrir peces, portar-les als museus, fer exposicions–, mai no se’n parla. Reivindico un equilibri. És veritat que hi ha coses fosques, com a totes les professions, però expliquem també tot allò que és lluminós, sisplau.
Escriure Anticuarios modernos ha estat un exercici de reivindicació o de rebel·lia?
Les dues coses. El llibre neix amb la voluntat d’explicar el meu món, jugant amb la frontera entre la ficció i la realitat. Tenint en compte que la realitat no la puc explicar per secret professional, però passant-la pel filtre de la narració, les històries que explico tenen una base real.
Però com pot discernir el lector el que és real del que és ficció?
Tot són històries que he viscut o que les he conegut de molt a prop. Tot té una base real. Ara, hi ha moments que jugo amb la imaginació que em serveix per fer crítica, per exemple, a certs personatges de la meva professió que es pensen que són més del que són i que tenen una supèrbia o un ego tremends.
I hi ha enveges dintre del col·lectiu?
Sempre hi són. Però a Barcelona, des de fa uns vint anys, hi ha una nova generació d’antiquaris joves que fem molta pinya amb els de la vella escola. I s’ha creat un ecosistema impressionant de molt bon rotllo. A la generació anterior, a la del meu pare –jo l’he viscuda– es mataven. Ara fem lobby i ens ajudem fins i tot amb les compres.
Què en pensa dels copistes o dels falsificadors com Beltracchi?
Mentre l’art tingui un valor de canvi potent, hi haurà gent que voldrà treure’n profit de manera il·lícita. Són els personatges més egocentristes del món, perquè van dient que tenen còpies a tots els museus, i el que diuen ho hem de rebaixar a més de la meitat.
Tracte amb companys
“Sempre hi ha enveges a la professió, però a Barcelona ens ajudem i hem fet lobby”
Empassar-se una falsificació és el més gran neguit de l’antiquari?
Hi ha tres qüestions que sempre amoïnen: l’origen –que no siguin obres robades o espoliades, per exemple, durant la Segona Guerra Mundial–, les falsificacions i el contraban, és a dir, aquelles obres que no passen els permisos d’exportació.
A El cazador recrimina a aquells que diuen que un Miró el pot fer un nen.
Són gent que no n’entén, perquè és un tema més abstracte o més conceptual.
Però potser cal entendre’ls. Són gent que quan entren a la Fundació Miró es troben exposat un quadre enorme pintat de blanc i a una banda un punt blau molt petit sense gaire explicacions...
Has d’anar a l’art amb els ulls nets, totalment nets, sense prejudicis, i ser molt receptiu, mirar, mirar, mirar i després llegir, intel·lectualitzar la mirada. Estudia Miró, com comença a Mont-roig, dins d’un realisme una mica naïf, com evoluciona, com construeix un llenguatge de signes propi, com es va depurant, com vol destruir la pintura i arriba fins aquí.
Diu vostè que ser col·leccionista és anar contra els vents.
Perquè ens han venut una mena d’apologia de les experiències, de les emocions, dels viatges. Hi ha en paral·lel una desmaterialització de la cultura, és a dir, que sembla que tot això de col·leccionar forma part del passat. Hi ha un desprestigi del passat. El col·leccionisme requereix uns temps, una concentració, un aprofundiment i una passió que no casa amb la societat d’avui, hiperbòlica, ràpida, epidèrmica, en què les imatges passen a dos-cents per hora.
Artur Ramon, amb part de la seva col·lecció.
A La pantera etrusca arremet contra “la retòrica gastronòmica” d’avui dia.
Fa molt temps que s’estan promocionant molt els sentits i les emocions per sobre del coneixement, de la cultura i de les coses tangibles. Perquè amb les emocions no has de fer gaires esforços per viure-les. I aquí hi ha tot aquest tema de la gastronomia que, a vegades i en certs aspectes, crec que és una pura impostura, sobretot perquè em molesta la retòrica que gasten avui dia.
Per què?
Que en un restaurant cada cinc minuts et vinguin a interrompre absurdament per explicar-te què estàs menjant i com t'ho has de menjar... Em sembla que ens hem passat del que és raonable. A La pantera etrusca, un arqueòleg està una venta importantíssima i no la pot tancar perquè ha triat malament el lloc on dur aquest senyor i client i els interrompen constantment. Entenc que la gastronomia és important i que pot ser una cosa excelsa, discutiríem si és art o no és art, però em molesta aquesta retòrica perquè crec que és com una branca de l’art contemporani que no m’interessa gens. A més, estem situant a dalt de tot de la piràmide social els cuiners i els futbolistes, en comptes de poetes, els artistes, els filòsofs, els científics, el coneixement. Això diu molt de la nostra societat.
“Barcelona, aquella ciutat de l’est de Manhattan on es confon l’art amb la cuina”, arriba a dir vostè.
Barcelona fa temps que viu aquest fenomen de la gastronomia. Entenc que té una potència econòmica important perquè és una indústria. Però no pot ser que quan el Govern de la Generalitat se’n va al Japó mostri Barcelona a través de la cuina. Bàsicament, perquè la cuina forma part de la cultura, no ho nego, però no és tota la cultura. Què passa amb els músics? Què passa amb els científics? He arribat a sentir que algun dels cuiners estan al nivell de Picasso... Però què ens hem begut l’enteniment?
Lee también
Aborda també vostè les supersticions dels antiquaris.
És quasi ancestral. Jo en tinc: em llevo donant tres copets de peu amb el peu dret cada dia. Hi ha un lloc que tinc que és talismàtic... Quan van néixer els meus fills o davant una venda important hi he anat: hi ha una porteta al darrera del Palau de la Música que té dos forats, com una petjada, i hi fico dos dits i això em dona... També miro molt les matrícules: quan vaig amb moto i paro davant els cotxes, miro la matrícula, i si suma 21 és un bon dia.
Quins consells donaria per anar a licitar en una subhasta?
Mai no et deixis emportar per l’ambient i el moment. Has d’anar-hi amb un preu ja determinat. No pots anar i pensar: bé, ja veurem quin preu. Per què? Perquè et pots arruïnar. I una altra cosa: és molt important ser discret. Licitem com si demanéssim un taxi. No, no cal. Has de passar desapercebut i tenir una relació visual amb el subhastador i ell ja veurà cada cop que licites.
Els Encants o el Rastro?
Els dos són mercats interessants, on mor tot allò que diem que no interessa. Són com els cementiris de la memòria, per tant tenen aquest punt nostàlgic. El Rastro té una mica més de solera. A més, al Rastro compro més fàcilment perquè no em coneixen!
