Florentino, sense compassió
Opinió
Les derrotes dolces no existeixen per al Reial Madrid i així ho ha entès Florentino Pérez, impermeable a les anàlisis bonistes que asseguraven que Xabi Alonso sortia reforçat del clàssic. Perdre no entra en els plans del president madridista, que d’altra banda tenia ganes de carregar-se la seva nova joguina des de feia mesos, decebut per la flacciditat tant de la seva aposta esportiva com del seu caràcter, vençut al vestidor pels cracs, que sabien que l’amo havia tret la dalla. Mala peça al teler per mantenir l’autoritat de l’entrenador.
N’hi ha que asseguren precisament que ha estat la falta de cobertura aèria la que ha liquidat el basc, o subratllen al calendari el dia que tot es va esguerrar entre cap i empleat: el Madrid va guanyar a la Lliga el Barça (2-1) al Bernabéu però Vinícius va muntar una desagradable escena quan va ser substituït. El club ni va sancionar la indisciplina del brasiler ni va sortir en defensa d’Alonso, que va quedar a la intempèrie i desproveït de dots de comandament.
Xabi Alonso no ha trobat mai el to, però es diria que fins i tot havia abandonat la lluita per trobar-lo
Acceptat aquell capítol com a argument d’autodefensa per al basc, el cert és que la seva proposta futbolística ha oscil·lat entre la decepció i la inacció. Una cosa és que no sentis l’ afecte de qui et paga i una altra de molt diferent, abaixar els braços i no oferir cap resistència al destí que t’escriuen d’altres. Venut com el gran modernitzador del manual madridista, “antiquat” per un Ancelotti que va aixecar tres Champions, Xabi Alonso no ha transmès una idea nítida del que volia aconseguir amb el seu equip. No es va plantar per exigir un migcampista organitzador, cràter que limita la creativitat del seu equip, i la pressió alta que va aconseguir arrencar dels seus jugadors al Mundial de Clubs es va desintegrar entre la calor de l’estiu i la indissimulada desobediència de les vaques sagrades del vestidor.
Fa mesos que Xabi Alonso tenia la cara rígida. El basc no havia estat mai un tipus d’excessiva gestualitat, ni molt menys el que posava la música al vestidor quan era futbolista, però sí que se’l tenia per sibil·lí i intel·ligent, aptituds que al club blanc no ha deixat veure. El posat d’Alonso durant la seva estada al Madrid semblava generada a través d’IA, per robòtica i desproveïda de passió.
Cada entrenador és un món (busquin i llegeixin la fantàstica entrevista d’Alberto Martínez a la seleccionadora de natació artística Andrea Fuentes a Guyana Guardian ), però d’una manera o altra la figura del que mana ha de ser capaç de transmetre energia a través d’un missatge eficaç o d’un carisma natural o treballat. Alonso no ha trobat el to, però es diria que va abandonar fa temps la lluita per trobar-lo. El mar creixia al seu voltant i el seu rostre compareixia invariable, amb la resignació del que se sap condemnat.
Si la destitució d’Alonso sorprèn per la cruesa de l’executor, el nom del substitut fa venir esgarrifances. Qui va apreciar certa mourinhització en el plantejament ultradefensiu del Madrid a la final de la Supercopa ha de saber que el substitut és Álvaro Arbeloa. De la suposada modernitat, al paper de vidre.
