“És la ràbia acumulada”

El tomb es va registrar al vespre del 8 de gener, quan el crit de “ Mort a Khamenei!” Va anar apoderant-se de Teheran juntament amb el crit de “ Visca el xa!”. No apuntaven al xa enderrocat el 1979 per una rebel·lió que recorda la que es viu aquests dies, sinó al seu fill Reza Pahlavi, que, des dels Estats Units, s’ha erigit com a cap de l’oposició.

Va ser l’hereu al tron, a través de les seves xarxes socials, però especialment del popular canal de televisió Iran Internacional (que emet des de Londres i és vist per milions d’iranians per mitjà dels satèl·lits il·legals que avui tenen la majoria de les llars), qui havia convocat la població perquè sortís a donar-li suport aquell dia.

L’expectativa era gran. L’afartament de la majoria d’iranians amb la República Islàmica semblava que havia arribat al punt màxim, com s’havia demostrat amb les protestes que van començar el 28 de desembre, però quedaven oberts dos grans interrogants: s’hi unirien les classes mitjanes, la joventut i les dones que havien liderat el moviment Dona, Vida i Llibertat, que fins aleshores s’havien mantingut allunyades dels carrers? Respondria en massa la societat a la crida de l’hereu de l’enderrocada monarquia?

Tot i que el nom de Pahlavi es coreja des del principi de les protestes, i cada vegada és més popular, era impossible mesurar la
seva acceptació fins aleshores. Molta gent que vol el final de
la República Islàmica no està d’acord amb el seu retorn, ni amb les seves propostes polítiques, ni amb la seva visió de país. Se’ls estarrufa la pell de pensar que tornarà, però alguns reconeixen que avui dia no hi ha més opcions.

La crida va tenir més ressò del que ningú no s’imaginava. Va ser l’espurna que necessitaven per mobilitzar-se. “La gent necessitava un líder i l’ha trobat. El mateix va passar el 1979: molta gent no coneixia l’aiatol·là Khomeini, però s’hi van unir pensant que els ajudaria a enderrocar el xa i després ja se n’apartarien”, explica en Ramin, un comerciant de seixanta anys que intentava explicar per què Pahlavi s’ha convertit en punt d’unió per a molts.

De les cases i edificis de diferents parts de Teheran van començar a sortir al carrer famílies senceres, moltes vegades amb nens i gent gran; fins i tot en cadira de rodes. Caminaven per les voreres i, de mica en mica, s’anaven formant grups cada cop més grans en direcció a diferents punts estratègics, segons els barris. Sovint caminaven entre desenes de cotxes que acompanyaven els crits fent sonar el clàxon: “Mort al dictador!” I “ Visca el xa!”.

De vegades corrien fugint dels gasos lacrimògens de la policia, però aviat es tornaven a ajuntar. Els més joves s’encarregaven de fer barricades amb els contenidors d’escombraries, als quals
calaven foc per evitar, almenys en la mesura del possible, les estampides dels milicians i els diferents cossos de seguretat del règim, que sempre van en grans caravanes de motos. Ho han après amb anys de protestes.

Aleshores ja tots sabien que internet havia estat tallat i que fins i tot les línies de telèfon convencionals no funcionaven. La desconnexió tant a escala local com internacional era total. Ja sigui per les amenaces de Donald Trump, que va prometre respondre si la República Islàmica disparava contra els participants, o per qualsevol altre motiu, el sentiment va ser que les forces de seguretat
no van respondre amb la mateixa violència i radicalitat d’altres vegades, si més no a Teheran i
almenys no aquella primera jornada de dijous. Però van actuar amb força: al cap d’uns dies va aparèixer un vídeo en què es veien almenys desenes de cadàvers.

Els motoritzats apareixien i desapareixien, sempre deixant visibles les armes per dispersar manifestacions. Separaven els grups llançant gasos lacrimògens, disparaven enlaire, però en alguns punts la multitud era tan gran que les forces de seguretat i els milicians optaven per fugir. Aleshores la ciutat, des del nord fins al sud i de l’est a l’oest, ja
era plena de barricades, de contenidors cremant. A cada carrer semblava haver-hi foc. Molts llançaven pedres als milicians quan passaven.

Semblava una nit de Sant Joan, però era la primera ronda d’una batalla que es va anar fent més
violenta a mesura que passaven les hores i que va tenir el seu cim divendres. Quedava en evidència que la ràbia de molts havia augmentat amb els anys. En molts sectors, les multituds es van organitzar, destruïen les càmeres del carrer destinades a identificar-los, calaven foc a les tanques al·lusives al règim i tot el que tingués a veure amb institucions relacionades amb la República Islàmica. En altres indrets van calar foc en mesquites, bancs de l’ Estat, estacions de policia, seus on operen els bassij .

Les autoritats parlaven directament de “terroristes”. La gent que havia sortit al carrer pensava diferent. “És la ràbia acumulada durant tants anys; n’han matat tants de nosaltres, ens han robat el país, ens han robat el futur”, explicava la Rana, una enginyera de quaranta anys que va ser testimoni del moment que van calar foc en una mesquita a l’oest de Teheran.

“Aquí molts no tenen por, estan disposats a enfrontar-s’hi”, afegia la Rana, assenyalant que molts dels qui tenien més ràbia eren joves que venien de les classes més deprimides, testimonis directes de la corrupció i la repressió de l’ Estat. “Van ser educats per ser milicians i es rebel·len contra la ideologia que els van voler imposar. Ells coneixen el sistema per dins, saben de la seva corrupció i dobles estàndards. Els bassij són els seus companys de classe”, explicava en Muhammad, un doctor de quaranta anys.

A trenc d’alba, i malgrat que divendres és dia de descans, centenars d’homes de la neteja provaven d’eliminar els estralls de la nit anterior. Però era impossible amagar-ho, malgrat que el país estava desconnectat d’internet i les línies de telèfon internacionals no funcionaven. Els edificis cremats eren al davant de tothom. El boca-orella era més gran que qualsevol censura i les crides locals van tornar a funcionar. Als canals en persa que emeten des de l’estranger es mostraven desenes de vídeos que confirmaven que les protestes s’havien estès massivament per tot el país; molta gent havia pogut enviar les imatges abans del tall d’internet. O amb l’ajuda de satèl·lits Starlink, il·legals a l’ Iran (la condemna pot ser de fins a dos anys de presó).

A la televisió iraniana reconeixien les protestes, però parlaven de “terroristes armats”. Mostraven els cotxes i edificis cremats. També mostraven, una vegada i una altra, imatges d’homes de civil armats i disparant. Hores després, el líder suprem parlava
davant un grup de joves revolu­cionaris per referir-se novament a “terroristes”, i advertia que la
rebel·lió actuava en nom de “l’enemic”.

Per a tothom va quedar clar que donava llum verda per respondre amb més violència a la mobilització convocada per a aquell divendres. La policia enviava missatges de text advertint els pares de la presència de “terroristes” i alertant-los que no deixessin sortir els seus fills al carrer. Ningú no posava en dubte que les protestes passarien a un altre nivell, tal com va ser.

La resposta de l’ Estat va ser divendres extremament violenta. Desenes de cossos motoritzats (antimotins, policia, milicians de tota mena) es van instal·lar en àrees estratègiques de tot Teheran. D’altres feien rondes pels carrers provant de dissuadir els vianants, en molts casos sense èxit. La gent no només va sortir al carrer, sinó que molts estaven a punt per respondre. En molts punts de la ca­pital les multituds tornaven a unir-se per caminar massivament, d’altres tornaven a calar foc a contenidors d’escombraries. Tornava el camp de batalla.

En algun sector de l’est de la ciutat, per exemple, nombrosos grups de persones es van atrinxerar en un gran carrer i van armar barricades amb contenidors i pals. Van calar-hi foc i estaven disposats a enfrontar-se a desenes de milicians i policies preparats a prop per carregar. El nombre d’homes armats era tan gran que, en altres ocasions, la multitud s’hauria dispersat, però eren allà, esperant. En una altra cantonada del sector, bassij vestits de civil disparaven cada vegada que s’acostava una moto. De vegades disparaven a l’aire, d’altres apuntaven en direcció als transeünts. Però, tot i així, famílies senceres caminaven per les voreres o observaven des de la porta de casa seva.

Tot va empitjorar amb el pas de les hores. Dissabte, els testimonis de primera mà parlaven de gent morta tirada pels carrers en diferents parts de la ciutat, parlaven de joves que van morir d’un tret al cap, de persones que havien rebut impactes en diferents parts del cos o de milicians i policies morts. “Jo vaig veure milicians vestits de civil que van treure armes i van començar a disparar per donar excusa als altres per atacar-nos altre cop. Va ser horrible”, diu una jove de 24 anys que era al sud de Teheran i que no vol donar més detalls. Els seus quatre amics estan ferits, i un, mort. “El cos va quedar allà”, va dir.

A mesura que passaven els dies, desenes de famílies van rebre
trucades perquè anessin, amb un número, a identificar els seus. La versió que donava la televisió estatal és que van ser assassinats per “terroristes” que treballen per als enemics de l’ Iran. També argumenten que aquesta és la segona ronda de la guerra dels Dotze Dies que va iniciar Israel el juny de l’any passat.

“S’estan aprofitant del descontentament de la gent i hi ha molts terroristes que treballen per a ells”, diu l’Ali, un taxista que porta una foto del líder suprem al volant del cotxe.

És impossible ara per ara saber el nombre de detinguts, morts i ferits, però els observadors creuen que poden ser milers. Segons l’oenagé nord-americana Hrana, s’ha verificat la mort de 2.003 persones, però altres fonts eleven la xifra a deu mil o dotze mil.

Irònicament, al començament de la setmana laboral iraniana, que comença dissabte, els mitjans locals parlaven de calma a la ciutat i el basar obert, cosa que era parcialment certa, ja que fa dies que el gruix del basar, el que està ubicat a dins, és tancat.

Per la seva banda, Pahlavi, l’hereu del tron, tornava a demanar que protestessin dissabte i diumenge, a les 18 h. Hi va haver protestes en alguns punts, però molt més reduïdes a conseqüència de la por: aleshores el desplegament de seguretat no tenia precedents. Les detencions i atacs van continuar entre els qui protestaven pacíficament, com es va veure diumenge a la zona de Punak, on els bassij pegaven a dones que anaven pel carrer.

Dilluns, les autoritats van convocar una gran marxa de suport
a escala nacional en què van participar centenars de milers de persones. “Tot el que passa està provocat pels Estats Units i Israel”, deia la Mariam, que s’acostava a la mobilització.

Seran els llibres d’història els que explicaran quin va ser el
desenllaç de les protestes més importants que han desafiat la República Islàmica de l’Iran des de la seva creació.