El vaixell dins l’ampolla

Els llibres de Mar Bosch Oliveras (Girona, 1981) tenen un component de sidral efervescent que els fa simpàtics. Escriu amb una gràcia original, la qual cosa ja és un què. Si titula un dels seus contes “De porc i d’escriptor” immediatament et ve al cap “De porc i d’escriptor se n’ha de venir de mena” i penses: quina bona idea arriscada. A mi em faria por que em passés allò que li ha passat a Odó Hurtado, que té una novel·la que es titula Es té o no es té (1958). Hi ha una professora que de vegades la cita per donar a entendre que no es té: la traça, el talent, la genialitat o el que sigui. L’escriptura menuda –els detalls, que són una part important de la literatura– Mar Bosch els toca molt bé. Quan explica que el món és una bèstia que es busca la cua (i que per això es passa el dia girant). Quan descriu una dona que té pel seu marit “un amor de mula”. Quan diu que hi ha una casa “estreta i punxeguda com un ganivet que surt de la terra amenaçant el cel” i hi fa viure una parella insensible. 

Els protagonistes de Lliçons d’abisme són la gent grisa de la literatura grisa que ha proliferat al llarg dels darrers cent anys, que l’autora tracta una mica com si fossin putxinel·lis. Personatges grotescos d’un món conformat, i en el fons feliç, on no hi falta de res. El món que va descriure en el que potser encara és el seu millor llibre, Les generacions espontànies (2016). Gent que voldria ser escriptora i s’ha de guanyar la vida fent una altra cosa (allà treballar en una funerària, aquí matar porcs), petites discòrdies, parelles que es fiquen el dit a l’ull, d’altres que es protegeixen amb una closca finíssima, utopies que podrien tenir un cert sentit desmesurat i heroic però que acaben sent una conya risible (el senyor que construeix una barca dins d’un pis i després no la pot treure a fora, la noia que vol pintar una paret amb un paisatge de Camprodon preciós, que li permeti reviure la infantesa, la infantesa la reviu però el mural és un nyap). De vegades pren un tema que està rebé: “La fi del món a Girona” de Ruyra, l’actualitza i fa que passi en un forn, amb dues senyores grans. Una altre cop veu pel carrer una criatura que no es vol prendre el xarop, amb la seva mainadera, i s’imagina una història apòcrifa de Mary Poppins. També està bé. I la història del pintor de cavallet, emprenyat amb els turistes que se li posen al darrere quan pinta una platja, que engega a prendre pel sac. Tot és divertit, enginyós, tot desperta simpatia i convida a l’aplaudiment.

Sovint, quan no es té gaire cosa a dir, els aspectes formals prenen una importància exagerada. El llibre obeeix a un pla, més que no pas a la necessitat d’expressar unes emocions o uns pensaments. En el text final, l’autora l’explica quina ha estat la idea a un altre escriptor que figura que l’ha d’ajudar a completar l’obra. Són relats amb el fil conductor d’un abisme d’entrenament o de prova (una idea que ha tret de Verne), amb detalls que es repeteixen de l’un a l’altre i que creen una continuïtat. Ell n’ha d’escriure unes notes al peu de pàgina amb el contrapunt d’observacions diverses. Mar Bosch fa servir la fórmula de Julián Ríos i David Forster Wallace (i, en el món acadèmic, de Jaume Medina, en la seva biografia de Carles Riba, que té més notes a peu de pàgina que cos de text): les postil·les amb comentaris més o menys llargs, que no sé si, a aquestes alçades, és una grandíssima idea. Fa l’efecte, més aviat, d’un truc. 

Explica a l’altre escriptor –que n’és l’amant– el que vol que faci, amb un paràgraf, com sempre, molt ben escrit: “Em feia il·lusió tenir alguna cosa nostra, alguna cosa que haguéssim fet tots dos, com un fill però no encara. Com una planta complicada o un gos senzillet: com un gat”. I el llibre és una mica això: un gatet que acaba d’arribar a casa, que s’amaga a sota el llit i darrere el sofà, que ho vol saber tot, més per xafarderia ingènua que per ànsia de coneixement. També és el vaixell dins l’ampolla: un petit miracle virtuós i decoratiu.