“La boxa femenina no és cap substitutiu del sexe”

Rita Bullwinkel (San Francisco, 1998) té un nom gairebé perfecte per anar en una coberta de llibre. De petita i adolescent, però, no era una gran lectora. La seva passió aleshores era l’esport. Competia en tot: waterpolo, natació, atletisme, bàsquet. A la universitat, es va matricular en una assignatura d’escriptura creativa i els textos que els va assignar la professora, l’autora Joanna Howard, li van obrir mons sencers: Lydia Davis, Zadie Smith, Colson Whitehead, Virginia Woolf, Ben Marcus. Va procedir a llegir-s’ho tot sobre aquells autors, aplicant una disciplina atlètica a la lectura, una mateixa lògica d’entrenament. Després de publicar un llibre de relats, Bullwinkel, que és també traductora de l’urdú i el sànscrit, debuta a la novel·la amb Cop de llum ( La Segona Perifèria / Sexto Piso), amb què va quedar finalista del premi Pu­litzer de ficció i del Booker. Vuit joves boxejadores es baten en un gimnàs de Reno, Nevada, pel dotzè trofeu (fictici) de les Filles d’ Amèrica. Cada capítol correspon a un combat i, mentre es duen a terme, aquestes adolescents pensen en la contrincant, en els diners, en el seu curt passat i en el seu llarg futur. L’autora va parlar amb aquest diari al festival FLEM, de Mallorca.

Per què la boxa? Què té aquest esport que dona tant de joc a la narrativa?

De jove vaig ser una atleta competitiva, sobretot en waterpolo, vaig participar en set olimpíades juvenils. Però no he boxejat mai. M’anava bé perquè l’arquitectura d’aquest esport és molt potent i la boxa s’assembla molt al teatre, això ho fa molt útil per a la narrativa. El ring sembla un escenari, la il·luminació s’assembla molt a la del teatre, i fins i tot la manera en què els espectadors seuen a un nivell més baix que els lluitadors remet al teatre. També el fet que la boxa es juga un contra un em permetia que un personatge es projecti en l’altre. Més que cap altre esport, la boxa va de cossos en diàleg. L’únic altre esport que se li assembla és el tennis.

El fet que les seves vuit protagonistes siguin dones les converteix automàticament en rares, són vistes com a rares, encara i que elles no sempre ho percebin així.

Quan jo era jove, als suburbis de San Francisco, jugava a cada esport que se’m posava al davant, vaig tenir totes les oportunitats. Però el que no tenia, vist des de la meva perspectiva actual, és cap tipus de premi social o econòmic. Part del que em va portar a escriure el llibre és aquesta desconnexió. Una de les coses que porta aquestes noies a boxejar, un esport que està estigmatitzat, és que quan ets una dona jove tot crida el teu gènere. Encara que estiguis fent una cosa tan simple com prendre un cafè o travessar el carrer, sempre hi ha alguna cosa que et recorda que ets una noia. I una de les poques coses que pots fer és provar una cosa diferent amb el teu cos. Pensar: el meu cos és una eina, és una arma física. M’interessen els cossos, l’experiència de ser en un cos i com pot arribar a ser d’estrany. Tant és de quin gènere siguis, ser en un cos és únic i estrany. Dit això, un dels motius pels quals m’atreia la boxa femenina és per la disparitat entre com aquestes dones es veuen a si mateixes i com les veu el món. La bretxa és enorme.

No voldria pas que soni reduccionista, però llegint el seu llibre vaig pensar: encara bo que no ho ha escrit un home heterosexual. Per començar, cada combat s’hauria llegit com un cas d’atracció sublimada.

Volia fugir de la interpretació freudiana de l’esport femení, aquesta idea que les dones juguen a alguna cosa com una
forma de sexualitat reprimida. Volia anar en contra d’això,
perquè és massa simple. No és el que fan aquestes noies.

No lluiten al ring com a substitutiu del sexe.

No. En moltes novel·les i narratives de l’esport, aquest és un símbol de l’impuls libidinal. Per exemple, a la pel·lícula Rivals, el tennis és clarament un símbol sexual. De fet, hi ha molt poc sexe a la pel·lícula, és només un grup de gent jugant a tennis. Crec que ser a un cos ja és libidinal, sexual, però no és el que motiva aquestes dones joves.

Parli’m d’elles.

Tenia un altre manuscrit, escrit en primera persona i en temps passat, des del punt de vista d’una sola boxejadora, una adulta que recordava els seus combats de l’institut. El vaig deixar abandonat molt de temps i, quan el vaig rellegir, em vaig adonar que l’únic interessant és que, quan el personatge estava en ple combat, la seva ment era capaç d’anar enrere i endavant en el temps i projectar pensaments en els altres personatges de la sala d’una manera interessant. Em vaig adonar que això havia de ser el llibre. Quinze minuts després de llegir això, vaig escriure el croquis de tots els combats del torneig, i els noms i els cognoms de totes les noies.

Grans noms, per cert: Artemis Victor, Iggy Lang, Rachel Doricko. Hi ha una tendència en la literatura contemporània a no donar noms als personatges. Rachel Cusk va dir allò que li semblava incòmode inventar-te un personatge i posar-li “John” o “ Jane”.

Rachel Cusk és una geni. Vaig anar a escoltar-la a una xerrada a San Francisco, on va dir essencialment que un dels grans enemics de la literatura contemporània és la imaginació. Va dir que si un autor no és metge no pot pretendre escriure una novel·la mèdica. No puc estar més en desacord amb ella. No vull fer servir llenguatge religiós però hi ha alguna cosa divina en l’escriptura de ficció i em refereixo al fet que et pots emprovar diferents consciències. Entres a les ments de múltiples personatges i això no és possible a la nostra vida, estem confinats a vistes molt limitades de les nostres experiències.

Tot i que només les coneixem durant dos dies, els hi construeix tota una biografia, a cadascuna d’aquestes noies.

Hi havia dos motius essencials per fer-ho. Un és que a la ficció sobre els esports hi ha aquest clixé que manté que cada partit, cada jugada, és la cosa més important que els passarà a la vida. Jo no volia fer això. No volia condemnar aquestes noies a estar definides per dos dies de la seva vida adolescent. Em semblava poc genuí i poc proper a la meva vida. El segon motiu és que també a les narratives de l’esport és molt habitual que l’atleta mori jove, en la seva glòria, i estigui per sempre protegit per la seva joventut. Això em sembla tràgic, i jo volia regalar a aquestes noies una vida llarga, i que el lector sabés que després els esperava molta alegria i molt de dolor.