Ens hem quedat sense quota, què fem?
Ara que ha quedat clar que a la proposta de finançament del Govern no hi ha concert, ni quota, ni res que s’hi assembli, podria pensar-se que els que havien sostingut que aquest era l’únic objectiu de les negociacions entre socialistes i republicans rectificarien i modularien els seus plantejaments. Si no hi ha quota, què fem?
Doncs no. Radicalment no. El debat polític a Espanya és molt peculiar. La discussió sobre el nou model va arrencar amb el pacte entre socialistes i republicans a l’estiu del 2024. A partir d’aquí, ha estat una espiral de presagis catastròfics sobre els mals que caurien sobre els espanyols si l’acord avançava.
L’accent es va situar sobre el concert i la quota, com al País Basc. Ja ho sabeu, allà se les apanyen amb els seus impostos (el concert) i després pacten amb l’ Estat una aportació pels serveis que aporta a la comunitat (la quota).
Aquest pacte va ser jutjat pel procediment sumaríssim i es va donar per fet, contra tota evidència i malgrat que una lectura atenta del document revelava que no hi havia res que donés a entendre que el model basc era el que s’estava proposant, que la fallida fiscal de l’ Estat s’amagava al despatx de la presidència de la Generalitat. Els més vehements fins i tot van publicar llibres en què calculaven la “factura” d’aquesta presumpta quota catalana.
Deixem al marge si un concert català suposaria l’enfonsament fiscal de l’ Estat o no. Ara, en qualsevol cas, no es tracta de jutjar-ho. Però una vegada coneguda la proposta sembla evident que si algú insisteix a continuar parlant en els mateixos termes és perquè pateix algun tipus de desvari, essencialment polític.
I efectivament, concert i quota gairebé han desaparegut de l’arsenal gramatical dels opositors radicals a l’acord. No hi ha ni una escletxa per la qual pugui colar-se una evolució del sistema en aquesta línia. A diferència d’altres vegades, ERC s’ha cuidat bé de deixar clar que això és així, allunyant-se dels sobreescalfaments que van generar expectatives esdevingudes en frustracions.
La campanya inclou manipulacions com ara que algunes comunitats rebran menys diners
Però, curiosament, les conclusions sobre el que suposa continuen sent, als ulls dels de sempre, exactament les mateixes. Tant hi fa quota com ordinalitat. Qualsevol pacte és la fi del món i lliura el botí als catalans.
Vegem-ne alguns exemples. L’acord posa en perill les finances de l’ Estat, perquè aporta al sistema 21.000 milions, diners que no tindrà per fer front a la fallida del sistema públic de pensions, que ara alguns han considerat pertinent donar per imminent, malgrat que les dades sobre la recaptació fiscal posen de manifest un enorme augment dels ingressos –a part per no deflactar la tarifa de l’impost sobre la renda (IRPF, certament)–, però sobretot pel bon comportament de l’economia. Tant hi fa, les concessions a Catalunya obligaran a apujar impostos a tots els espanyols o a retallar les pensions, diuen els de la quota del terror.
Un altre argument. Posa fi a la igualtat entre els espanyols. Seria així malgrat que no és un nou model si no una variació sobre l’anterior. I com si abans d’aquest canvi no hi hagués diferències en termes de recursos per habitant. No només n’hi havia, sinó que eren més grans de les que es preveuen al nou. Precisament, aquestes diferències han estat un dels motius de denúncia del sistema i no només des de Catalunya. Ara, es continuarà calculant sobre un criteri de població ajustada, que perjudica les més poblades, encapçalades per Andalusia, Catalunya i Madrid.
Curiosament, no fan aquesta reflexió, parlant de progressivitat i grans contribuents, en el cas de Madrid, que malgrat que són els més rics són els que menys paguen. On queda en aquest cas la igualtat? Per què no la denuncien? Tampoc no semblen interessats per la degradació de serveis bàsics, com ara sanitat, educació o transport, més evident allà on hi ha més massificació, és a dir, a les comunitats que tenen més població o on ha crescut més els últims temps.
El seu argument més afilat és que els territoris no paguen impostos, són les persones, i si a Catalunya li surt pagar més i rebre menys, perquè és més rica, toca acceptar-ho. Però precisament perquè els contribuents ja han pagat, l’ordinalitat, la nova bèstia negra, té cabuda sense detriment de la igualtat. Es diu que deixar que el que més aporta mantingui la seva posició al rànquing trenca la progressivitat. Es compara amb les aportacions alemanyes a Europa o amb la progressivitat de l’IRPF. Com si els alemanys quedessin darrere dels espanyols, o dels italians o els grecs, una vegada fetes les aportacions al fons comunitari.
Estem parlant d’un sistema que garanteix l’accés als serveis bàsics de l’Estat de benestar –al marge pensions i atur– i que no determinen la renda ni el poder adquisitiu dels ciutadans.
Malgrat que no hi ha concert ni quota, el diagnòstic de la dreta espanyola no ha canviat
Finalment, si el repartiment territorial no modifiqués el que ve de la recaptació fiscal –per assegurar la solidaritat, però també per evitar la desatenció o la discriminació–, les administracions autonòmiques no tindrien raó de ser. N’hi hauria prou amb la simple distribució de recursos des de l’ Estat. El reconeixement polític d’altres institucions de representació, en aquest cas les comunitats autònomes, expressa una necessitat política que no és simplement administrativa, de simple prestació de serveis delegats.
Això sense entrar en els números. Titulars que denuncien, falsament, que hi ha comunitats que perden diners amb el nou model, que amaguen que amb el canvi totes sumen més ingressos per càpita, i per això l’ Estat aporta 21.000 milions, cosa que no contradiu que algunes, les fins ara més sobrefinançades, pugen menys que d’altres.
