“Els fills veuen el millor de tu... Però també el pitjor”

L’australiana Rose Byrne ha guanyat el Globus d’ Or a la millor actriu de comèdia o musical per Si pudiera, te daría una patada –un descens als abismes de la ­maternitat dirigit per Mary Bronstein– i tot sembla indicar que el 22 de gener obtindrà la primera candidatura a l’Oscar. Se­gurament se les haurà de tenir amb la favorita per guanyar l’estatueta daurada, la irlandesa ­Jessie Buckley, la protagonista de Hamnet. Byrne, de 46 anys, també ha obtingut l’ Ós de Plata a la millor interpretació femenina, per aquest paper en què encarna la mare d’una nena discapacitada amb una vida que sembla que està a punt d’ensorrar-se en qualsevol moment. El peculiar psicòleg que interpreta Conan O’Brien no hi ajuda gaire.

Com li va arribar el projecte?

De la manera tradicional: l’agent em va enviar el guió del film i em va dir que hi fes atenció. El vaig devorar: combina humor i terror i funciona de manera diferent per a cada classe de públic: a Nova York la gent ho va considerar una comèdia sofisticada, a Toronto els estudiants s’ho van prendre com una història interactiva de terror, per a l’audiència de Berlín era un drama psicològic... És una pel·lícula molt difícil de descriure perquè incorpora molts gèneres.

L’eix del film és el tema de la maternitat...

Esclar. En el meu cas particular, com a mare de dos fills, em vaig sentir molt connectada amb la història. El film aconsegueix capturar el ritme incansable i frenètic de ser pares. La mare, la Linda, viu una situació molt difícil, i, per sort, no gaires pares han de viure el que viu ella, però la directora té una manera molt intel·ligent d’incorporar aquesta naturalesa incansable i mostrar com una mare ha de comprovar en cada moment quines són les seves limitacions.

Per què s’hi va sentir identificada?

La Linda viu una situació molt específica, perquè té una filla que està molt malalta. La directora, Mary Bronstein, va viure una situació semblant, cosa que la va inspirar en el guió. Jo també vaig parlar amb moltes mares de nens amb necessitats especials. El cas és que ser mare no és una expe­riència monolítica. Quan parlava amb aquestes mares, cadascuna havia tingut una vivència diferent, en relació amb com els havia afectat en la feina, la parella, els altres nens... El que em vaig haver de plantejar era com m’hi podia identificar jo i, per tant, el públic. Aquesta va ser la clau. La relació amb els fills pot ser molt dura, perquè veuen el millor de tu... I també el pitjor. Hi ha un clixé que diu que ningú no et pot ensenyar més coses sobre tu que ells, però és que és exactament així, són els millors mestres. De tota manera, em sorprèn com la gent que no té fills connecta amb el film. És que la Linda és abans una cuidadora de la filla que una mare. Atendre la filla no és una cosa que li provoqui plaer. Ho veu com un problema i part de la seva crisi. Que la Mary s’hagi atrevit a mostrar-ho així és un veritable desafiament, perquè les mares no tenen permès sentir-se d’aquesta manera. Ella et mostra que et pots sentir limitada pels fills i, tot i això, estimar-los.

Com va ser la feina amb la directora?

Extraordinària. Ella va estudiar per ser actriu a la Universitat de Nova York. Per preparar la pel·lícula, va treballar amb Conan O’Brien durant un any i també amb el raper A$AP Rocky. I, quan vam començar els assajos, ens vam estar cinc o sis setmanes a la taula de la seva cuina per analitzar cada pàgina del guió i cada línia de diàleg. Ho vam anar disseccionant tot de mica en mica i va ser un veritable regal, com preparar una obra de teatre. No és una cosa que passi sovint al cinema. Això va ser un luxe. Si no ho haguéssim fet així, tot hauria quedat força desconnectat. Però com que estàvem molt preparats, quan vam arribar al rodatge, simplement ens vam deixar dur. La vam filmar en 27 dies, amb un pressupost molt limitat, tot i que és un film molt ambiciós. No hi ha efectes especials, tots s’han fet de manera pràctica: quan el sostre cau, les escenes amb el hàmster, les onades...

Com s’esquitxa la història de moments d’humor, malgrat que és tan fosca?

Va ser transitar per una corda fluixa, perquè com més extrema sigui la situació, més divertida pot ser, i alhora no t’has de passar. La comèdia és difícil perquè és subjectiva: el que per a mi és graciós no necessàriament ho serà per a tu. No hi ha cap manera de saber quina serà la reacció del públic.

Se la percep com una comedianta...

És que sempre busco l’acudit. La comèdia ha estat una experiència creativa alliberadora per a mi després d’haver fet papers molt seriosos durant molt de temps. Aquesta és la classe de comèdia que m’agrada més, la que sorgeix d’una cosa molt dramàtica.

Va ser difícil rodar tota la pel·lícula en només 27 dies?

Va ser molt exigent, però soc molt eficient a l’hora de mantenir les coses separades: la feina és la feina i casa meva és casa meva. Als meus fills no els importa si he tingut un dia molt feixuc, i per això, quan torno a casa, simplement soc una mare. Tot va funcionar bé fins que vam acabar de rodar, i aleshores sí que em vaig ensorrar, perquè el meu nivell d’adrenalina previ havia estat altíssim.