La maledicció dels Alvia: D'Angrois a Adamuz
Opinió
Un Alvia, una altra vegada, com en Angrois, quin horror! La notícia de la catàstrofe ferroviària d'Adamuz em va esglaiar passada la mitja nit quan vaig sortir del tub informatiu en el qual m'havia ficat per fer la crònica de les eleccions presidencials portugueses, complint els sempre molt estrets terminis d'una nit electoral i temperant al màxim el meu automòbil exigència natural en la qual era la meva tercera jornada de feina després d'agafar l'alta, després de patir un nou espeternec, molt dur però per sort de ràpida recuperació del monstre terrible de la depressió de què no aconsegueixo deslliurar-me. Sempre està a l'aguait per a, quan li obro mínimament la porta, segrestar-me la ment i dir-me que m'he de matar. Afortunadament soc el Míster Bean, o el Rompetechos, dels suïcidis. Ja se'n va anar, per sort. Per sempre, ojála.
Portava unes hores consumint només informació de mitjans portugueses, però a comptagotes, per contenir al màxim l'estrès, que és l'aliment del monstre de La Vieja Compañera, la meva malaltia. Teletreballant, enmig del procés habitual de pujar el web la primera crònica amb els sondejos a peu d'urna, actualitzar-la amb els resultats oficials i reconvertir-la per al paper, en els missatges, de veu i text amb companys de Redacció apareixia “allò del tren”. Vaig donar per fet que havia passat una cosa greu a Rodalíes, aquell altre monstre els embats del qual pateixo molt directament quan, com ara mateix, estic a Catalunya per tractar-me a l'Hospital del Mar de Barcelona, per passar pel taller, vagi, de la salvadora i futurista psiquiatria psicodèlica de la qual tinc la fortuna de ser cobai des de fa més d'un sexenni.
Després de dotze anys de la catàstrofe de Santiago Espanya encara té pendent una veritable investigació oficial del succeït
Després d'un cap de setmana tan esgotador com meravellós, en el qual s'ajuntaven, perillosament, dos de les meves grans passions, Portugal i les eleccions i en el qual vaig publicar una cascada de peces, de cròniques i perfils dels principals candidats, no em podia desviar un mil·límetre del full de ruta que em van traçar els meus terapeutes per no descarrilar com em va passar en el 2024, quan havia pujat del pou i reaparegut per les via d'aquelles urnes, en aquest aquell cas gallegues i portugueses, en qui em van dir una vegada, en habitant de Buenos Aires, que fins i tot sembla que nací.
Ja en llit, una cosa grogui però molt menys de l'esperat, després d'un escrutini portuguès inesperadament assossegat, vaig aixecar el fre a la creixent curiositat que sentia. Soc una criatura tan ferroviària que la meva mare em va portar amb tren de fetus de Barcelona Lugo per esperar a Sarria el part, que havia de ser a Galícia. Pels camins de ferro he creuat la Pampa, he pujat als Alps, m'he acostat a visitar a Nessie als Highlands escocesos, he voltat Polònia i Portugal i he gaudit contemplant les postes de sol del Maresme o la boira a les planes gallegues, que n'hi ha, i sobre les ries i el Miño i el Sil, a més de tots els viatges que he somiat despert.
No era de Rodalíes, era un Alvia, sembla que híbrid, un Frankenstein, com en Angrois, potser!, vaig arribar a intentar entendre al llegir en la tablet, sota la boirina de l'esgotament i de les pastilles per dormir. El mòbil havia quedat a la cuina, de manera que resultava molt lleu la temptació de comunicar-me amb Jesús Domínguez, el veritable heroi d'Angrois, Fue la víctima que al capdavant d'altres damnificats que, amb l'ajuda de l'eurodiputada del BNG Ana Miranda, va aconseguir, passant per Brussel·les, doblegar a l'Estat, asseient-lo a la banqueta d'acusats a través d'un alt càrrec d'Adif, que ha estat condemnat en primera instància al costat del maquinista José Francisco Garzón, una víctima de la seva badada i de la terrible falta d'un mecanisme automàtic de seguretat per pal·liar la possibilitat de l'error inherent a la condició de l'ésser humà. Se'l va utilitzar des del primer moment com el clàssic boc expiatori, com tants altres, com al capità Mangouras en el Prestige, per exemple.
Mentre m'anava quedant adormit brollaven una cascada de sentiments vinguts d'Angrois. Sobretot, el dolor tremend dels 80 morts i més d'un centenar de ferits d'un dels accidents més letals d'Europa en dècades, amb un percentatge de morts sobre el total del passatge propi dels països menys desenvolupaments. També la ràbia per com va actuar l'Estat que, sense que hi hagués cap dimissió ni demanés perdó als afectats, dotze anys i mig després encara no ha fet una investigació digna de tal nom. La que va efectuar, per tapar-ho tot es va cuinar a partir de l'infame Pacte de la Corba, de la popular Ana Pastor i el socialista Pérez Rubalcaba, a fi que el maquinista aparegués com a únic culpable. Així ho va dictaminar la Comissió Independent d'Accidents Ferroviaris (CIAF). L'haver de posar la paraula Independent en el nom ho diu tot de la manera de pur companyonatge amb què funcionava, Espero que sigui cert que ara les coses són diferents, però fins que el vegi no m'ho creuré.
En una lluita exemplar, incessant, gens revengista i basada en dades tècniques les víctimes van doblegar a l'Estat
Sentia també la meva devoció per Jesús Domínguez i els seus, pel seu esperit altament combatiu, però gens revengista, basat en dades, els que va anar acumulant aquest enginyer informàtic madrileny que en la seva convalescència de mesos, després de quedar sota d'un vagó fet un parrac, es va convertir en un gran expert en seguretat ferroviària. I admiració per Cristopher Carr, l'alt càrrec de l'Agència Ferroviària Europea, tot l'oposat a la imatge del fred i distant buròcrata de Brussel·les. La seva tesi, tan simple com contundent, que un risc catastròfic no es pot deixar en mans d'una persona va resultar decisiu a tot el procés judicial. Vaig tenir el privilegi de conèixer-lo aquest estiu, en el dotzè aniversari de la matança.
Amb la sentència de primera instància a la butxaca, les víctimes ja no es van manifestar, sinó que van fer un homenatge als bellíssims jardins de pazo a prop de Santiago que, segons ells, els van ajudar en la seva lluita. Convidat, al costat d'altres companys de professió, em negava a assistir, al considerar que els periodistes no hem de rebre reconeixements algun per part d'actors informatius per fer la nostra feina. Però qui li diu que no a Jesús Domínguez! Si va poder amb la fiscalia, els jutges i el Govern, com anava ser jo capaç de resistir, em van dir allà. I vaig ser sobretot pel malament que els va tractar l'Estat, com víctimes apallissades per la mentida i el menyspreu.
Espanya té l'ocasió de redimir-se a Adamuz de la vergonya d'Angrois a l'investigar i amoïnar les responsabilidades
Al despertar-me aquest matí vaig acabar de veure que l'Alvia va ser aquesta vegada el subjecte passiu de l'accident, al xocar contra ell l'AVE d'Iryo, que va descarrilar a una velocitat potser una mica superior als de 190 quilòmetres per hora d'Angrois, en una recta, no en una corba. Em vaig aixecar amb la convicció que Espanya té a Adamuz l'oportunitat i l'obligació, encara que dubto bastant que l'aprofiti, en cas de redimir-se, almenys en part, de la vergonya de la catàstrofe de Santiago, amb una investigació independent, veritable i transparent, que depuri responsabilitats, i aclareixi el que ha passat en aquell municipi cordovès perquè no torni a succeir, en comptes d'obrir la cacera d'un boc expiatori. Seria el propi d'una democràcia avançada. Aquesta vegada no entreveig les condicions tan especials d'Angrois, de responsabilitat compartida del PSOE, que governava quan es construïa la via, i del PP, que ho feia quan es va posar en servei, perquè hi hagi un pacte de silenci. L'ocultació pot saliz de la jungla de la polarització desafurada, com es va veure en els incendis de l'estiu,
Em temo que, en comptes d'actuar com una democràcia avançada, continuem atrapats com a societat al túnel de Torre del Bierzo on el 1944 es va produir el més greu accident ferroviari de la història d'Espanya, en un tren de la línia Madrid-Galícia com el d'Angrois. El franquisme el va tapar tot de tal manea que no se sap si de veritat van morir dos centenars de persones o més. O menys.
He de trucar a Jesús Domínguez.
