La difícil recuperació emocional
Sinistre ferroviari
“No és el mateix sortir-ne il·lès que haver vist morir algú al costat”, explica Fernando Chacón, catedràtic de Psicologia que va formar part de la gestió dels atemptats de l’11-M de Madrid
Arribada a l’estació de tren de Huelva de familiars de víctimes del sinistre ferroviari
La recuperació emocional després de la tragèdia ferroviària de diumenge a Adamuz pot durar almenys un any, un temps en què són habituals els pics d’angoixa, el malestar, les tremolors i els malsons. Tot i això, els símptomes més aguts no haurien de passar dels deu dies. La psicòloga d’ Emergències del Col·legi de Psicòlegs de Madrid, Mónica Pereira, assegura que aquests símptomes són més forts el primer mes, quan també apareixen problemes de son o hipersòmnia, una reacció que no és més que la forma que té el cervell de provar de processar el que s’ha viscut.
En un fet d’aquestes característiques, els psicòlegs han de treballar per la recuperació emocional dels supervivents i els familiars de víctimes, apunta Fernando Chacón, catedràtic en Psicologia Social de la Universitat Complutense, que va formar part de la gestió dels atemptats de l’11-M de Madrid. En el cas dels supervivents, Chacón assenyala que la recuperació emocional depèn del grau d’afectació, perquè “no és el mateix haver-ne sortit il·lès que haver vist morir algú al costat”.
La recomanació per als que atenen les víctimes és ni mutisme excessiu ni massa expressió d’emocions
En qualsevol cas, tenir problemes de son, més ansietat o imatges recurrents “són símptomes normals”. Això sí, si es donen un temps limitat, puntualitza el psicòleg. En canvi, si aquesta simptomatologia persisteix més enllà dels deu dies, cal fer una consulta al psicòleg, apunta. Perquè Chacón avisa que, si deixem que aquests símptomes es cronifiquin, “poden derivar en estrès posttraumàtic”, i aquest quadre sí que és més difícil de resoldre.
El primer que ha de fer el professional desplaçat al lloc és analitzar la manera com la víctima afronta la situació i, en funció d’això, gestionar les estratègies. Chacón avisa que una “expres- sió excessiva” pot acabar derivant en un “efecte contagi” contraproduent.
Perquè davant una mateixa situació cada persona la gestiona d’una manera determinada, explica el psicòleg. Si són persones que no expressen les emocions i que exterioritzen un “mutisme excessiu”, cal procurar que s’obrin, tot i que Chacón insis- teix que no se’ls ha d’obligar mai, i de vegades convé més oferir-los un cafè o parlar d’altres temes que parlar directament dels fets. Davant aquestes situacions, els psicòlegs d’emergències primer de tot fan un procés d’escolta en què valoren l’estat en què es troba l’afectat.
També hi ha casos d’una expressió “excessiva” de malestar que pot acabar sent contraproduent perquè fa que la persona es retroalimenti i, per tant, augmenta la sensació d’ansietat.
Respecte als familiars de les víctimes, el psicòleg adverteix que és important com es comuniquen les males notícies i que una mort no s’ha de comunicar en obert, sinó de manera privada. També recorda la importància que els professionals encarregats de la gestió emocional estiguin formats perquè “no n’hi ha prou amb la bona voluntat”. En aquest sentit, assenyala que “de vegades, per empatitzar, hi ha professionals que els diuen que entenen el que els passa i això talla la comunicació amb la persona afectada”.
El psicòleg reconeix que hi ha un percentatge important de persones que no volen ajuda. N’hi ha que no en necessiten perquè tenen la capacitat d’afrontar la situació totes soles o amb ajuda dels amics. Chacón destaca la importància que en aquestes situacions sigui l’ajuda psicològica qui vagi al lloc dels fets, i no pas que es demani als afectats que truquin a un telèfon. També la importància de fer seguiment, especialment de les persones que han passat situacions “molt dramàtiques”. Per això és important que, si els símptomes persisteixen, es faci una reconsulta, remarca Chacón.
Pereira també recomana que, si la persona que ha patit la tragèdia s’estanca en el procés de recuperació, no dubti a demanar ajuda, ja que en el 99% de les situacions se supera. Segons Pereira, un 80% dels que viuen una tragèdia d’aquestes característiques la superen tots sols, mentre que un 10% necessiten ajuda professional i un altre 10% noten que la vida els ha millorat perquè han après moltes coses de si mateixos i de la capacitat d’afrontament.