El frau de la “legalitat internacional”
La intervenció de Trump a Veneçuela ha reactivat el vell mantra del trencament del dret internacional. Segons l’anàlisi dominant, estaríem davant un atac sense precedents contra un ordre mundial basat en regles, consensos i legalitat. El problema és que aquest relat és fals i aquest ordre no ha existit mai com l’hi descriu. Bona part del que es diu avui sobre els fets de Caracas pertany al discurs d’una burocràcia europea remota, només parcialment democràtica i cada vegada més desconnectada de la realitat del poder, que confon indignació moral amb anàlisi política. És el mateix optimisme antropològic heretat dels anys noranta, una època que va substituir el diagnòstic pel desig i en continuem pagant les conseqüències estratègiques, greus i persistents.
Ho advertia Daniel Kahneman sense que ningú li fes gens de cas: “La majoria veiem el món com un lloc molt més benigne del que és en realitat, els nostres atributs més favorables del que són i els objectius que adoptem més fàcils d’aconseguir del que probablement són”. Aquesta il·lusió continua operant. Trump, sens dubte, ha ignorat la legalitat internacional. Però resulta vistós que es presenti aquest fet com una anomalia quan, en realitat, ningú no respecta ni de bon tros aquest pretès marc jurídic; ni els francesos i britànics a Líbia, ni els Estats Units a l’Iraq, ni Israel a Palestina, ni Rússia a Ucraïna. Ni tan sols Espanya al Sàhara Occidental. Els exemples des del 1945 són desoladors. El sistema internacional no és una comunitat ètica, sinó un espai anàrquic on impera la força, i el discurs de la pau funciona més com a anestèsia moral que com a eina de comprensió.
L’origen d’aquesta ficció parteix dels judicis de Nuremberg, presentats com el naixement d’un dret internacional penal capaç de frenar futures atrocitats. Tot i això, ni tan sols aquells judicis no van ser exemplars. Les potències vencedores van considerar seriosament l’execució sumària dels dirigents nazis i Stalin va arribar a parlar de desenes de milers d’afusellaments sense cap cobertura jurídica. Finalment es va optar per un judici, entre altres raons, per la seva utilitat propagandística. No va ser un tribunal imparcial, sinó un tribunal de vencedors, legitimat exclusivament per la victòria militar.
A Europa ningú no va moure un dit pels veneçolans, com ningú no mou un dit pels iranians
L’efecte va ser pervers: els aliats, al condemnar (ignorant els seus propis crims de guerra) una dotzena de perpetradors nazis, van tancar en fals la qüestió de la responsabilitat col·lectiva de milions de col·laboradors del règim. La legitimitat no va emanar del dret, sinó de la força, exactament el mateix que avui es pretén amagar amb artificis retòrics.
De Nuremberg a l’ONU. Creada com a escenari d’una governança global basada en normes, l’organització va néixer viciada. El Consell de Seguretat i el seu dret de veto van institucionalitzar des del primer moment la primacia d’una força legitimada pel poder militar. Des d’aleshores, el seu historial és desolador: irrellevant al Vietnam, l’Afganistan, els Balcans o el Pròxim Orient, incapaç de protegir poblacions civils o de frenar tiranies. Els pocs dictadors jutjats internacionalment ho van ser només després d’haver estat derrotats militarment, i no precisament gràcies a l’ONU.
Europa, que es presenta a si mateixa com a campiona de la decència internacional, tampoc no en surt indemne. La UE no és un actor geopolític coherent, sinó un conglomerat d’estats incapaços d’imposar-se els uns als altres i dependents, per a la seva seguretat, del contribuent dels Estats Units des de fa dècades. El seu discurs legalista sol encobrir impotència estratègica o comoditat ètica. Ningú no va moure un dit pels veneçolans, com ningú no ho fa pels iranians. Invocar el dret internacional serveix així per disfressar la inacció o la complicitat interessada.
El Tribunal Penal Internacional és la prova definitiva del frau: només arriba als que ja han estat derrotats i ni tan sols és reconeguda per les principals potències del planeta. El dret internacional no frena guerres, no protegeix els febles i no castiga els forts. Funciona, en el millor dels casos, com un llenguatge respectable per justificar la inacció i, en el pitjor, com una coartada moral per a la covardia. Qui continuï invocant-lo sense estar disposat a donar-li suport amb poder real no està defensant la legalitat: està participant en una forma particularment còmoda d’hipocresia.