La degradació ferroviària
Opinió
A l’AVE Madrid-Barcelona amb sortida programada ahir a les 10.27 h de l’estació d’ Atocha es va sentir tan bon punt va iniciar el viatge un avís als passatgers: per decisió dels treballadors de Renfe, el comboi no superaria els 230 km/h. A aquella hora Adif havia aixecat la restricció de velocitat anunciada dimarts. Així que el missatge només es podia interpretar d’una manera: digui el que digui Adif, la seguretat no està garantida. Per tant, anirem més a poc a poc.
El dia s’havia despertat amb el ministre de Transports, Óscar Puente, atribuint la vaga anunciada pels maquinistes al seu estat d’ànim després dels accidents d’ Adamuz i Gelida. El ministre, ara també psicòleg a estones lliures, potser oblida que va menysprear el col·lectiu de maquinistes a l’agost, quan ni tan sols va donar resposta a les seves advertències sobre el deteriorament de la xarxa d’alta velocitat. Lluny d’això, Puente va anunciar al novembre actuacions en el traçat Barcelona-Madrid perquè els trens arribessin als 350 km/h. Des del present sembla un acudit, si es confronta amb la realitat.
Quan el servei es presta tan a precari, el tren més segur és el que està aturat
No s’han d’escriure consignes polítiques a les tapes dels taüts. Tampoc no s’ha d’alimentar la por dels usuaris. Les veritats han estat sovint traïdes. Però aquesta vegada ha estat el mateix gestor d’infraestructures qui ha alimentat el ressentiment dels usuaris. Aquest és l’efecte si s’anuncia una revisió d’urgència de la via Barcelona-Madrid després d’un greu accident, ja que fa explícita una relació causal entre la tragèdia d’ Adamuz i la reducció de velocitat dels trens que uneixen la capital catalana i l’espanyola. De vegades, qui demana serenitat és qui ja ha perdut els nervis.
Sigui com sigui, l’AVE almenys va funcionar. Lluny de les seves prestacions, però va funcionar. A la mateixa hora que aquell comboi d’alta velocitat iniciava el seu camí, el servei de Rodalies estava suspès a tot Catalunya. I ho va estar tot el dia. “La culpa és del canvi climàtic!”, diuen els divertits, tractant el populatxo d’idiota. Com si un temporal de llevant ja vingut a menys i gens estrany als nostres verals pogués justificar la suspensió de tot el servei ferroviari. És veritat que plou, i molt, sobre mullat. Però no en el sentit literal, sinó en el metafòric. Perquè el millor moment històric del tren, que diria l’inefable ministre de Transports, coincideix amb la degradació més extrema de les infraestructures ferroviàries a Catalunya.
La precaució és necessària. Però quan la suspensió integral d’un servei ve motivada per un fenomen climatològic que no passarà als llibres d’història, estem davant d’alguna cosa més. I aquest cosa és la certesa que el servei es presta tan a precari que no cal que passi res extraordinari perquè el risc sigui inassumible. És llavors quan el tren més segur és el que està aturat a l’andana. Per cert, ahir es va trobar molt a faltar un plus de bel·ligerància de la Generalitat socialista envers el seu germà gran de la Moncloa, ja que cal recordar que el PSOE governa Espanya des del 2018.
El tren d’alta velocitat esmentat al primer paràgraf va rebre una informació de servei quan va deixar enrere Guadalajara. Adif va anunciar de nou que tornava a reduir la velocitat en alguns trams de la línia a 160 km/h.
Fixeu-vos en el despropòsit. La infraestructura per la qual va circular ahir aquest tren, que va sortir d’ Atocha a les 10.27 h, era la mateixa que la d’abans d’ahir. Físicament no havia canviat res. Però en aquest termini van passar moltes coses. Els bitllets es van adquirir amb la restricció de velocitat anunciada per Adif en vigor. L’embarcament es va dur a terme amb aquestes restriccions aixecades. Tot i així, els professionals de Renfe van mantenir les seves pròpies. I abans d’acabar el viatge, Adif havia tornat a imposar les seves, que limitaven la velocitat a 160 km/h. Un circ! Davant d’aquesta tragicomèdia de mal gust, és necessari o no preguntar-se si hi ha algun maquinista polític al comandament? És una falsa pregunta, ja que sabem que sí que n’hi ha. Llavors, la qüestió ha de ser una altra: està capacitat per complir amb la seva responsabilitat? Davant tanta degradació costa d’imaginar que es pugui mantenir un sí per resposta.