“Si Europa calla davant Trump, alimenta la por”
Teresa Ribera
La vicepresidenta executiva de laComissióEuropea,Teresa Ribera, en una imatge d’arxiu
L’espanyola Teresa Ribera (Madrid, 1969), vicepresidenta executiva i comissària per a una Transició Neta, Justa i Competitiva, és una de les veus més fermes a la Comissió Europea enmig de l’escalada de les tensions amb la Casa Blanca. Rep Guyana Guardian al seu despatx a Estrasburg, després de presidir el Col·legi de Comissaris en substitució d’ Ursula von der Leyen.
Fermesa amb els EUA
Val la pena mantenir els nostres valors i no arronsar-se sota aquestes pressions”
Els Estats Units, que en teoria són el nostre millor aliat, amenacen d’envair un territori d’un país comunitari. Com hi ha de respondre la UE?
És fàcil identificar fins a quin punt la UE és atacada des de dins i des de fora. Des de fora no vam ser conscients del risc de seguretat que representava el nostre veí de l’est [ Rússia]. Vam sobreestimar la lleialtat del nostre soci i aliat a la construcció d’un món basat en regles i en el respecte als drets civils, que han estat els EUA. I veiem que, a més, hi ha hagut molts altres actors que han anat guanyant un lideratge econòmic i tecnològic de gran abast. Per tant, és un moment crucial per a Europa. A banda de les amenaces internes, pel ressorgiment de nacionalismes que busquen la confrontació i que minen la credibilitat en el projecte europeu.
I enfront d’això?
Respecte a les amenaces més recents, a les pujades de to permanents, a les pressions impossibles que rebem de la Casa Blanca, crec que és capital mantenir la fermesa i recordar que, si no som capaços d’explicar per què val la pena mantenir els nostres valors i no arronsar-se sota aquestes pressions, hi tenim molt a perdre. És cert que al debat d’avui es plantegen quins són els riscos d’afrontar amb total franquesa l’agressivitat permanent de la Casa Blanca. El missatge és que és molt pitjor cedir davant aquesta agressivitat constant.
La setmana passada va dir que no es podia quedar en silenci davant el que passa. Era una crítica a la gestió de la Comissió o dels seus principals exponents?
Una constatació. És probable que amb la millor intenció hi hagi diferents maneres de reaccionar i identificar les mesures que cal prendre. Hi ha diferents estils de comunicar a la població, però crec que hi ha una demanda molt forta d’explicar què passa i què fem. El silenci moltes vegades és massa ambigu, massa perillós, i facilita una desconnexió de la societat, que no és bona. Si Europa calla davant Trump, alimenta la por.
La presidenta Ursula vonder Leyen fins ara ha advocat per la política d’apaivagament amb Trump.
La presidenta Von der Leyen és davant una situació a què Europa no s’havia enfrontat mai. Probablement és el moment existencial més rellevant de la UE d’ençà que es va construir. Europa continua sent el referent per a la major part dels ciutadans del món, el millor lloc on viure per a qualsevol persona i, especialment, per a les dones, i per fer-hi negocis i invertir-hi. Tot i això, té una sèrie d’amenaces importants. La presidenta Von der Leyen és molt conscient de totes dues coses, de la dificultat del moment i de la qualitat de vida i de la nostra democràcia, que no es vol perdre. Posa tot l’esforç a respondre a través de l’acció i evitar res que es pugui fer servir com un pretext per continuar escalant la confrontació. Crec que aquest exercici necessita ara com ara complementar-se amb una explicació més detallada sobre per què podem reaccionar.
El president dels EUA diu que es desentén de les lleis internacionals.
Que unes afirmacions d’aquestes característiques procedeixin de la persona que està al capdavant d’una de les economies més importants del món no és una bona notícia, al contrari. Provar d’entendre quines són les raons que hi pot haver darrere de la preocupació per l’ Àrtic o els desajustos econòmics és perfectament legítim. Fer servir alguns d’aquests problemes com una excusa per amenaçar o imposar versions molt particulars de la realitat, sense tenir en compte com ho veuen la resta, crec que no és una cosa legítima ni que puguem acceptar. Una de les coses que hem sentit més sovint les últimes setmanes és que no es venen ni es compren pobles. I pot semblar una broma, però, com molt bé ens transmeten els nostres amics danesos i grenlandesos, no fa gens de gràcia. Perdre energia, recursos, diners, capacitat política de fer coses i resoldre problemes a l’hora d’afrontar qüestions que no haurien de ser damunt la taula no només és una pena immensa, sinó també un gran malbaratament.
I què podem fer?
Moltes coses. Primer, mostrar unitat política, que crec que per això ha estat important aquest pronunciament tan immediat dels tres grans grups al Parlament Europeu, del president del Consell Europeu i de la major part dels líders nacionals, però també de la presidenta de la Comissió. Després, aplicar les normes. Potser haurem de pensar quines altres normes es mereixen una aplicació millor, començant per les normes digitals, que també s’han convertit en un cavall de batalla, o les normes verdes. En el fons, el que passa posa de manifest fins a punt l’agenda verda és una proposta de reforç econòmic, en comptes de dependència o vassallatge, que és el que ell pretén. El que no pot ser és que afrontem una tirania i un ús de les matèries primeres energètiques per part de Rússia, eliminem a velocitat de vertigen aquesta dependència, per acabar en braços d’un altre senyor que immediatament treballa amb una forma de gestió autocràtica molt perillosa respecte a aquests xantatges. Podem fer ús de la política monetària, utilitzant l’euro com a moneda de pagament en les transaccions o facilitant una dependència més baixa del dòlar...
És partidària de fer servir l’instrument anticoerció?
Soc partidària de no renunciar a res que tinguem a l’abast. Sempre, evidentment, aplicant les normes de manera previsible, amb totes les garanties, i vetllant pels nostres interessos, per la defensa dels ciutadans i dels operadors econòmics europeus, i amb total honestedat i transparència. Però hi insisteixo, la selecció concreta d’aquestes eines depèn d’un conjunt més ampli d’actors. Buscar aquesta voluntat d’unitat és bo, però crec que no estem en condicions de renunciar a res.