Un passeig per les flaqueses d’Europa

Avui venim forts. Incandescents, com l’esbarzer que va cremar sense consumir-se davant Moisès, i obsessius, fent voltes en espiral a la mateixa pregunta retòrica: oh, vella Europa esllomada, què serà de tu?, cap on encamines els teus passos somnàmbuls? Començarem el periple setmanal just per la meitat: dimarts. La brigada Fahrenheit 451 va anar a patolls a la presentació de La pell (La Segona Perifèria), primera traducció al català de la gran novel·la que l’escriptor italià Curzio Malaparte va publicar el 1949, una feina confiada a la traça d’ Anna Casassas . Ja d’entrada la intèrpret va advertir al personal que no és una lectura per a “bledes” ni pàmfils; en efecte, les brases del text es mengen el lector pels peus. La narració es desenvolupa a partir de l’octubre del 1943, quan les tropes dels Estats Units entren com a llibertadors en un Nàpols depravat, trencat i decadent, sense aigua, sense menjar ni llum, un niu de revenges i saquejos, una ciutat on les dones es prostitueixen per un paquet de cigarrets, amb una perruca al pubis, si fa falta, ja que els oficials afroamericans les prefereixen rosses. Els soldats impliquen la pesta de la corrupció.

Malgrat la pluja encadenada, s’acosta força gent a la sala superior de la llibreria La Central, la del carrer Mallorca, un públic desitjós d’escoltar la traductora – albirem entre els presents el seu germà, el poeta Enric Casassas – i els seus acompanyants: l’editor, Miquel Adam , i els escriptors Ada Klein Fortuny i Melcior Comes , que clava el llibre amb tres adjectius: “magnètic, viu, procaç”. Els dos autors llegeixen extractes triats de l’obra: Klein, l’ arrencada; i Comes, el fragment clau en què el narrador intenta explicar a un general nord-americà una mica passerell que, en circumstàncies tan extremes, enmig de la fam, el fàstic i la sang, hi poden haver poques actituds grandiloqüents, tret de salvar la maleïda i bruta pell, “la schifosa pelle”.

La pell constitueix sens dubte un dels millors testimonis literaris sobre la postguerra de la segona guerra mundial. No s’entén per què ha estat tant de temps sepultada sota les teranyines del temps, si no és per la personalitat controvertida de l’autor, un home ambiciós, oportunista i una mica cínic, un paio pagat de si mateix, un oportunista que participa en la marxa sobre Roma de Mussolini el 1922, un feixista que després dissimula i intenta ingressar al Partit Comunista Italià. Un home antidogmàtic, com va recordar l’editor Adam, que va rebre per totes bandes.

Malaparte també és autor de Kaputt ( Galaxia Gutenberg), fruit de la seva experiència com a corresponsal de guerra al crue­líssim front de l’ Est, una altra novel·la autobiogràfica que ens condueix al segon acte escollit aquesta setmana: el diàleg que va mantenir dimecres Carmen Claudín , experta en l’espai postsoviètic, amb l’escriptor ucraïnès Andrei Kurkov sobre els canvis que la guerra d’ Ucraïna està infligint sobre la pell estireganyosa del Vell Continent. Els bombers sortim amb l’ànim capcot de l’ Institut Francès. Davant una Europa somnolenta i fora de joc, “la gasolina de Putin és l’odi”, en paraules de Kurkov.

Si amb Malaparte seguim les empremtes d’un dandi baudelairià que passeja per les ruïnes de Nàpols, també transitem els carrers actuals de Roma de la mà d’ Isabel Coixet . Dilluns la Sala Chomón de la Filmoteca estava plena de gom a gom en la preestrena de l’última pel·lícula de la cineasta catalana, Tres adioses , basada en alguns dels contes que conté Tres cuencos. Rituales para un año de crisis ( Altamarea), de l’escriptora sarda Michela Murgia, morta de càncer fa tres anys. Com posar la mirada sobre la capital italiana, vecchia puttana ? Com tornar a filmar-la després de Fellini, Pasolini o Sorrentino? Un repte tremend. Coixet ho aconsegueix en un Trastevere d’esvorancs, de dames que passegen gossos i senyors de 85 anys que et fan “un caputxino” de campionat, un barri que, com tants d’altres que tenim més a prop, resisteix l’embat del turisme. Al final hi va haver un col·loqui amb Bob Pop , humorista i mediàtic aspirant a l’alcaldia de Barcelona pels Comuns.