
“Sin convencer”
Per l'escaire
Potser és una casualitat. Potser no. A mesura que ens fem grans, i més ases, alguns comencem a posar en dubte la dosi de “casual” que hi ha a les casualitats. El cas és que, en aquestes setmanes tan dolces per al Barça, i de mal tràngol per al Reial Madrid, el meu fill jove em va preguntar pel meu pare. No s’han conegut. El seu avi va morir vuit anys abans que ell nasqués. Per sort, va deixar escrites unes memòries molt entretingudes, i sovint clarividents, per entendre algunes de les complexitats del país on vivim. I quan li’n volia llegir un fragment, perquè pogués veure les coses que deia sobre el seu pas pel Barça, a principis de la dècada dels anys setanta, només d’obrir-les, una mica com sant Agustí, vaig topar amb un passatge revelador. “La majoria dels periodistes esportius d’aquell temps eren d’un espanyolisme rabiós. Si guanyava el Barça, ho feia generalment “sin convencer”, però quan perdia, reclamaven responsabilitats i “caiga quien caiga”. El Madrid, en canvi, passés el que passés, apareixia sempre com una bassa d’oli; com una organització modèlica, inatacable. José María García ho sap millor que ningú des que el van treure de TVE per haver gosat criticar el totpoderós Antonio Calderón, gerent del Reial Madrid”.
És innegable que les coses, en poc més de cinquanta anys, han canviat. Però també que no han canviat tant com seria d’esperar. De la mateixa manera que el caos de Rodalies, una de les moltes espurnes del procés, per exemple, després de les manifestacions massives, els empresonaments, els exilis i les intervencions de la Generalitat, segueix espurnejant, en espera de la pròxima flamarada, la bassa d’oli, l’organització modèlica i el silenci, salvant honroses excepcions, quan es parla de la casa blanca, contrasten amb la permanent exigència de responsabilitats i el “caiga quien caiga” que apliquem aquí quan parlem del Barça.
Les coses, en poc més de 50 anys, han canviat, però no han canviat tant com seria d’esperar
Hi ha dues setmanes dels últims anys, la darrera del maig del 2024, la primera del 2025, que, si repassem les hemeroteques per veure el que es deia i s’escrivia sobre el Barça, sobre la seva gestió i el seu futur immediat, esportiu, econòmic i social, farien caure de cul qui les llegís o escoltés, per entendre on som ara, i potser haurien de fer caure de vergonya qui les va confegir.
També hauríem d’entendre que, més ençà del noble propòsit del periodisme, que és la recerca de la veritat, n’hi ha un de més urgent, per a les empreses que posen els mitjans, que és la recerca de lectors. I mal que ens pesi, se n’obtenen molts més quan es confirmen, justifiquen i exageren estats d’ànim, tan li fa si de ràbia, d’eufòria o desencís, que no quan els temperem o els contradiem, perquè sabem que la veritat es troba en alguna altra banda.