Per un pla extraordinari per als trens

Les desgràcies no venen mai soles. Aquesta frase proverbial sembla feta a mida per a la crisi fe­rro­vià­ria que travessa Espanya. La seqüència que es va iniciar diumenge passat amb el tràgic accident d’ Adamuz, amb un total de 45 de morts, ha anat sumant nous capítols amb una freqüència alarmant. Dimarts es van produir dos descarrilaments en el sistema de Rodalies, per esllavissades causades per les pluges, uns entre Maçanet i Blanes, sense víctimes, i una altra a Gelida, en la qual es va haver de lamentar la mort d’un maquinista i es van comptar prop de quaranta ferits. I divendres hi va haver una nova esllavissada a la línia R1, aquesta vegada entre Maçanet i Tordera, en un tram revisat el dia abans, tot i que el maquinista va poder evitar la col·lisió. També divendres es van registrar dos incidents més, un a Astúries i un altre a Cartagena, tots dos sense efectes greus.

El panorama després d’aquesta concatenació d’accidents és molt inquietant. Encara que les desgràcies no vinguin mai soles, com ja s’ha dit, es fa difícil acceptar aquesta successió, i molt més admetre que pugui convertir-se en normal. Perquè no ha de ser-ho i perquè els perjudicis que comporta per als usua­ris del ferrocarril tenen una incidència sobre el conjunt de la mobilitat. A Catalunya hem estat diversos dies sense Rodalies, i el servei va tornar a ser ahir caòtic abans de ser interromput novament. I l’AP-7 ha patit també les conseqüències de l’accident de Gelida, en què es va haver de tallar el trànsit entre Martorell i Sant Sadurní d’Anoia, que només va començar a recuperar-se ahir dissabte, però no ho farà del tot fins d’aquí dues setmanes, amb la previsible afectació, en conjunt, per a centenars de milers de viatges. Si Rodalies ha estat un servei tradicionalment infradotat, la qual cosa ha perjudicat molt sovint els seus usuaris, ara està adquirint també fama de perillós. I això ja és massa. Els ciutadans paguen impostos, entre altres raons, perquè els serveis públics fun­cio­nin. Ara mateix els serveis ferroviaris estan funcionat malament i d’una manera alarmant. S’està trencant la confiança entre administracions i ciutadans fins a extrems desconeguts.

Ja era inadmissible, com dèiem, que centenars de milers d’usuaris vegin danyats els seus interessos pel crònic desgavell de Rodalies: no es pot continuar jugant amb ells, amb les seves obligacions laborals, amb les seves responsabilitats escolars, amb els seus deures familiars. I és del tot inadmissible convertir els desplaçaments amb tren en una ruleta russa.

Per tot això, el Govern espanyol està obligat a posar-se les piles al més aviat possible. Està bé que prioritzi la investigació de la tragèdia d’ Adamuz, atesa la seva gran dimensió; que s’afanyi a aclarir-ne les causes, que ja divendres semblaven relacionades amb el possible trencament d’uns raïls. Però no n’hi ha prou amb això. Davant l’envergadura que ha adquirit aquesta crisi, és necessari un pla de xoc extraordinari, amb més inversió i millor manteniment. La partida anunciada dies enrere per pal·liar el dèficit inversor de Rodalies, amb l’advertència que els seus efectes no es percebrien fins d’aquí uns anys, sembla ara insuficient. La idea de la Generalitat de tallar Rodalies davant els temporals és prudent, però no satisfactòria: no s’ha de normalitzar la interrupció del servei.

Aquests dies s’ha fet evident que Catalunya necessita ràpidament aquest pla extraordinari. En particular el necessiten les seves classes treballadores, que són les que més pateixen les conseqüències del caos circulatori. L’Executiu ha d’actuar amb consideració pels que amb tanta freqüència pateixen, més que utilitzen, el deficient servei de trens. Però ha de fer-ho també per interès propi, perquè les sensibilitats estan a flor de pell i el descontentament creix. La qual cosa pot tenir conseqüències electorals adverses, sobretot a Catalunya, considerada ara el graner electoral socialista.

Per la seva part, i després d’aquella volàtil treva que es va donar en hores immediatament posteriors a l’accident d’ Adamuz, l’oposició no ha tardat a tornar a disparar contra el Govern. Alberto Núñez Feijóo deia divendres que “l’estat de les vies és el reflex de l’estat de la nació”. Una frase més en el seu repertori de crítiques. Però no va dir que la deficient inversió en la xarxa ferroviària catalana acumula decennis, i que és per tant atribuïble de la mateixa manera als dos partits majoritaris que han exercit tasques de govern. Els populars tenen també la seva part de responsabilitat, i no és menor, en aquest dèficit de manteniment dels ferrocarrils que ara ha propiciat el col·lapse de l’activitat viària a Catalunya.