El Barça no té sostre (i el Camp Nou, tampoc)
La pròrroga
Els grans equips els defineixen també les males tardes i la seva manera de resoldre-les. La mandra, per horari i rival, va atacar l'equip de Flick en una primera meitat de partit per oblidar, però la manera de corregir-se en la segona va descobrir l'autèntic potencial del que tenen entre mans. Pressió, verticalitat i tres gols, amb especial menció al de Lamine Yamal, delicatessen servida com a compensació a l'espectador que al descans reclamava la devolució de l'entrada i que va acabar xop.
Si aquest equip sembla no tenir sostre quan se'l proposa, el Spotify Camp Nou, l'aspecte interior i exterior del qual evidencia el molt que queda per afegir al retard ja acumulat, continua sense teulada, un problema si Catalunya continua entossudida a convertir-se en Galícia.
La sortida dropa del Barça, incomprensible tal com està el cap de la classificació, va augmentar la sensació d'ensopiment que donen els partits de primera hora de la tarda. Amb una objecció: el públic pot venir adormit, però els futbolistes, se suposa que no. L'equip de Flick, grup que ens ha acostumat a la velocitat, va comparèixer a un ritme desacostumat, com si estigués frenat per un fang imaginari. Passis previsibles quan no fallits, driblatges en zones innòcues, tot just un xut a porta i desatenció general. L'Oviedo, cuer, va aprofitar les circumstàncies i el silenci de la grada (es van escoltar més els crits dels asturians desplaçats) per anar creixent comandat per un Hassan que s'assemblava més a Lamine que el mateix Lamine. El traçut davanter francès va trobar una ganga a la banda defensada per Cancelo, les aventures del qual sense el degut replec van obligar a doblar els ajuts de Gerard Martín, Casadó i fins i tot de De Jong. No sé si val la pena involucrar a tant jugador per defensar un lateral del camp.
Amb una mica d'esforç i imaginació no es va fer difícil escoltar Flick jurant en arameu a través de les parets del vestuari al descans. Massa silenci ambiental i futbolístic per al rumbós alemany.
I així va ser: el liderat va tornar al seu lloc de seguida amb el Barça activat per fi i fent el que havia d'haver fet abans per la via ràpida. Dani Olmo i Raphinha van trigar deu minuts a posar-se en evidència davant ells mateixos i els seus companys. L'equip blaugrana es va assemblar a si mateix per guanyar i agradar. Lamini es va encarregar de l'últim amb el seu golazo.
No només futbol
Abans de començar el partit, als voltants de l'estadi, una escena ens va recordar que el passat insisteix a no desenganxar-se del present amb reivindicacions laborals que haurien d'estar superades. Eren pocs, vestien petos i es feien acompanyar de l'himne de La Internacional, acords d'una altra època que col·lideixen amb el futbol d'avui, braç més o menys amigable del capitalisme. Eren estrangers, però per a res turistes. És de justícia reproduir un paràgraf del full que ens van repartir amb els seus reclamaciones: “Som treballadors d'Extreme Works i de Ramsta, empreses subcontractades per Limak per realitzar les obres del nou Camp Nou. Venim de Turquia i hem treballat durant mesos sense papers, amb jornades de més de 12 hores, set dies a la setmana, sense entendre l'idioma i lluny de les nostres famílies. Malgrat el nostre esforç, portem sense cobrar des del mes d'octubre i hem estat acomiadats per denunciar aquesta situació. Ni salaris ni indemnitzacions ni explicacions”. Estaria bé que el club es preocupés i ocupés d'ells, és igual que contractualment no estiguin sota la seva responsabilitat. És qüestió de preservar els valors de què es presumeix.
