Claus per resoldre el desastre de Rodalies
Opinió
La majúscula crisi de mobilitat que pateix Catalunya ha destapat una precarietat de les infraestructures ferroviàries que supera tot el que imaginàvem i que obliga a replantejar els plans d’inversió, de supervisió i de gestió. Això significa, entre altres coses, que caldrà revisar en profunditat el recent pacte del traspàs de Rodalies a la Generalitat per evitar caure en una nova trampa semblant a la cessió del servei firmada el 2010 i que a la pràctica va cronificar els problemes d’una xarxa que fa aigües per tots costats.
Els últims temporals han deixat en evidència els múltiples forats de seguretat del servei de Rodalies que fan servir 400.000 persones cada dia. Ha posat al descobert la incompetència de l’empresa Adif, encarregada del manteniment de la infraestructura, perquè ha estat incapaç de detectar els nombrosos punts crítics que posen en risc la vida dels maquinistes i dels viatgers. És impresentable que firmessin diversos certificats consecutius en què garantien la seguretat de la xarxa de Rodalies mentre se succeïen els despreniments. Pel bé de tots, qui hagi firmat aquests certificats hauria de ser cessat immediatament.
També s’ha mostrat la incapacitat de Renfe, que s’ha vist desbordada completament per una situació que sabien que era molt més greu del que ens deien i que ha intentat tapar desatenent, fins i tot, les instruccions de la Generalitat d’aturar els trens, com es va veure aquest dissabte. Igualment, hem comprovat que el paper del Govern, titular del servei, és secundari, perquè depèn totalment de Renfe i Adif, que tenen el control executiu de la xarxa ferroviària.
I, finalment, no oblidem els 140 maquinistes de Renfe a Catalunya que han portat al límit la pressió deixant Rodalies sense trens per demostrar com estem de malament i col·lapsant la mobilitat de centenars de milers de ciutadans.
Què fem davant aquesta crisi sense precedents? El país no es pot quedar sense trens. El servei ha de funcionar allà on sigui segur. No és acceptable que s’apliqui el tot obert o tot tancat. Si el funcionament convencional de Rodalies era pèssim, no podem passar a un nivell pitjor. Cal activar un pla de xoc que disposi de controls externs perquè els sospitosos habituals facin les obres correctament. Ja estem farts de nyaps.
Però a més d’aquesta actuació urgent, cal revisar els plans previstos que han quedat obsolets. Per exemple, la línia R1, la més antiga de la península Ibèrica, i l’R2 corren perill. L’últim temporal va tornar a mostrar que les onades del mar soscaven les vies, com ha passat a Badalona, o impacten als trens, camí de convertir-se en una franquícia de l’atracció Tutuki Splash de Port Aventura.
La crisi de la mobilitat no té precedents i qüestiona un model de gestió fracassat
Els efectes del canvi climàtic al litoral són molt evidents i comença a ser perillós tenir una via de tren a primera línia de mar. Hi ha algú pensant en una solució? L’R1 serà la primera línia que es traspassarà a la Generalitat i, si no es té en compte aquest rellevant factor, el traspàs serà un regal enverinat.
El mateix passa a la resta de línies que transcorren per zones boscoses o vinculades a altres infraestructures, com les carreteres (recordeu el que va passar a l’AP-7 a Gelida o a Maçanet). Aquests traçats es van dissenyar en un context que ha canviat i és evident que el model actual de manteniment i planificació està obsolet, perquè no ho ha previst. Tampoc no és acceptable la proposta anunciada ara d’aturar tot el servei de Rodalies cada vegada que s’anunciï un temporal.
També és important abordar la situació dels maquinistes. No em refereixo a la seguretat, sinó al malestar per treballar a Catalunya. No estan a gust aquí i no volen dependre de la Generalitat. Per no voler, ni tan sols no accepten portar uniforme que els distingeixi davant el passatge. El 80% dels maquinistes són de fora de Catalunya i la majoria demanen el trasllat abans de complir els tres anys de servei per acostar-se als seus llocs d’origen, on el cost de la vida és inferior.
Políticament, no hauria de ser difícil dur a terme el pla de xoc i la revisió profunda de la xarxa ferroviària perquè els governs central i català són del mateix color. Tot i que aquesta afinitat s’ha trobat a faltar en la gestió d’aquesta crisi de mobilitat. La Generalitat va comparèixer sola públicament per donar explicacions del desastre perpetrat per Adif i Renfe. La consellera de Territori, Sílvia Paneque, va pagar els plats trencats en solitari, de vegades al costat del conseller de Presidència, Albert Dalmau, sense la companyia del ministeri o de les empreses públiques responsables del desgavell. No va ser fins dissabte que s’hi va afegir el secretari d’Estat de Transports.
És rellevant que aquesta imatge de solitud es donés tan sols una setmana després de la foto de Paneque amb el ministre de Transports, Óscar Puente, i el president de Renfe, Álvaro Fernández, a la constitució de l’empresa mixta Rodalies de Catalunya, nascuda amb l’objectiu de posar fi al suplici etern que pateixen els usuaris. Aquesta empresa pot ser un parany perquè el teòric poder que s’ha adjudicat a la Generalitat no és real i està tutelat per Renfe, Adif i els maquinistes.
Això és així perquè la Generalitat, malgrat que presideix la nova empresa, no té la majoria de l’accionariat, que està en mans de Renfe per acontentar els maquinistes que s’oposen al traspàs de Rodalies. A més, el control de les infraestructures ferroviàries continua en poder d’Adif, que compta amb un bagatge més que discutible. Així doncs, qualsevol cosa que decideixi la Generalitat requereix el permís de Renfe, la complicitat d’Adif i el vistiplau dels maquinistes, que sempre tenen la clau per paralitzar el servei. Sense oblidar que la nova empresa no disposa de diners i les inversions continuen depenent del pressupost del Govern central.
Catalunya necessita un nou pla que no poden liderar els causants del problema
Quin marge li queda a la Generalitat? Molt poc. Rodalies de Catalunya SA ha tingut un mal començament. Sembla que el veritable pla ha estat canviar-ho tot perquè res no canviï. La crisi d’aquests dies constata que el model ha fracassat i la gestió no pot continuar en mans dels causants del problema. El traspàs ha de ser íntegre. Això vol dir: rebre els diners tantes vegades promès per a les inversions necessàries, acomiadar Adif i encarregar els projectes a l’empresa pública Infraestructures de Catalunya, prendre el control de la xarxa ferroviària, tenir una plantilla pròpia de maquinistes i trencar amb el viciat sistema de gestió de Renfe per col·locar el viatger al centre. Diran que és una quimera, però el que tenim ara ja no dona més de si.
