Una mica d’esperança

Un any més, fent balanç del que va passar el 2025, no tinc més remei que tornar a concloure que el futur de la nostra indústria continua sent preocupant. Malgrat la crisi del sector, les autoritats comunitàries no acaben d’adoptar totes les mesures necessàries per reforçar la competitivitat, com si no fossin conscients de l’impacte que la caiguda de l’activitat industrial té en l’economia europea.

Any rere any, els problemes de la indústria són els mateixos: el cost de l’energia, que és molt més alt que als Estats Units; la dependència de la Xina, que el 2025 va fingir prohibir les exportacions de semiconductors i terres rares, i el preu dels drets d’emissió de CO₂, que suposa un llast per competir amb indústries de països que no compten amb aquest sistema. Si a tot això hi afegim els conflictes aranzelaris amb la Xina i els Estats Units, les perspectives del sector no semblen encoratjadores.

I, tot i això, estic convençut que encara hi ha marge per a l’esperança. L’alternativa passa per combinar l’elevada capacitat d’innovació de la indústria amb el suport de les institucions públiques. Aquesta fórmula permetria donar un impuls a la competitivitat del sector, amb multitud de projectes per modernitzar les seves instal·lacions i construir noves plantes, amb inversions que poden contribuir a reactivar l’economia.

Els pròxims anys, un dels sectors més dinàmics serà el dels combustibles renovables. En aquest camp hi ha projectes tan innovadors com la biorefineria d’ Östrand, a Suècia, que serà la primera del món capaç de produir combustibles sostenibles d’aviació a escala industrial a partir de residus forestals, i l’ Ecoplanta de Tarragona, una iniciativa pionera a Europa que permetrà convertir residus sòlids urbans en metanol renovable, i que a la recent Cimera del Clima del Brasil va ser reconeguda com un dels projectes més destacats d’entre els 600 que s’hi van presentar.

Un altre projecte emblemàtic és el de la cimentera de Lumbres, a França, que serà la primera d’Europa a produir ciment neutre en carboni, gràcies a la combinació d’un nou tipus de forn que incorpora la captura i l’emmagatzemament de CO2. Aquestes tecnologies s’aplicaran també a la zona industrial de Zandvliet, a Bèlgica, des d’on el CO2capturat serà conduït per canonades fins al port d’ Anvers per a la seva liqüefacció i tramesa a magatzems submarins al mar del Nord.

Aquests projectes són només una mostra de la capacitat d’innovar de la indústria, un sector que requereix un suport més decidit per part de la UE.
És fonamental comptar amb un context més favorable a les inversions industrials, amb menys burocràcia, una regulació més estable i, sobretot, un suport financer més gran. De la capacitat de Brussel·les per crear aquest nou marc en dependrà la supervivència de la indústria i el manteniment de milers de llocs de treball.