Sílvia Munt: Actriu per atzar, directora per convicció, desobedient per vocació

“La nostàlgia arriba quan vols que les coses es mantinguin sempre igual”. La cita s'atribueix a la mítica Jeanne Moreau, però podria firmar-la Sílvia Munt (Barcelona, 1957), flamant Premi Gaudí de Honor - Miquel Porter 2026, i algú a qui no agrada girar la vista al passat. Un premi com aquest, no obstant això, obliga a recordar en veu alta, i a parlar de nou dels motius que la van portar a canviar la interpretació per l'escriptura i la direcció, convençuda de la necessitat de fer-se sentir i mostrar la seva mirada sobre les coses que la preocupen. I de tornar a respondre a les eternes qüestions sobre Colometa i Rodoreda.

“Rebre un Gaudí de Honor té alguna cosa de contradictori”, ens confessa. “Per començar, sento un enorme agraïment. Que els companys i companyes reconeguin la teva carrera, la teva trajectòria, és molt bonic. Et passen moltes coses pel cap. D'altra banda, jo sempre miro cap endavant, no miro mai cap enrere i ara em toca fer-ho. Però em fa la sensació de no haver-me equivocat amb l'ofici al qual m'he dedicat, i això sempre és bo”, afirma.

La jove ballarina que va començar a estudiar Psicologia, la vida la va capgirar com un mitjó quan l'enyorat Pepón Coromina va veure un fugaç primer pla seu a Barcelona sud (Jordi Cadena, 1981) i la va animar a fer les proves per ser Natàlia de La plaça del Diamant (Francesc Betriu, 1982). “D'un càsting de més de setanta actrius catalanes quedem cinc. I d'aquestes cinc, Rodoreda em va voler a mi”, recorda. Durant dues dècades, Sílvia Munt no va deixar d'interpretar personatges, en el cinema (Sal grassa, Golf de Biscaia, Ales de papallona, La passió turca, El perquè de tot plegat, Secrets del cor) i als escenaris, fins que un dia va fer realitat la vella fantasia de dirigir amb Lalia (1999), un curtmetratge sobre el dia a dia d'una noia sahrauí. Es va emportar el Goya, l'experiència la va remoure i l'actriu es va convertir en directora irreversiblement. Encara actuaria en alguns films més, l'últim en Requisits per ser una persona normal (2015), però vint-i-cinc anys després, amb quatre llargmetratges dirigits, un grapat de pel·lícules i sèries per a televisió, i un munt d'obres teatrals, “la Munt” només pensa a continuar explicant relats a través dels quals pot alçar la seva veu. Com, en un màgic tancament del cercle, la història d'aquella escriptora que li va canviar la vida.

Acabes de rodar un documental sobre Mercè Rodoreda.

Li tinc una estima especialíssima. L'hi dec tot, la meva carrera d'actriu va ser gràcies a ella. Em va donar l'oportunitat i em va tractar amb molta generositat. Era una de les persones més intel·ligents que he conegut. I una de les més grans escriptores que ha tingut aquest país. No se l'ha reconegut suficient. Molts autors diuen que hauria d'haver guanyat el premi Nobel, jo crec que a Mercè se la pot comparar amb els millors. Així que, quan l'Institut d'Estudis Catalans em va demanar de fer una pel·lícula sobre Rodoreda, ho vaig deixar tot i em vaig llançar de cap. Primer, perquè crec que se'l mereix, després perquè em sembla que com a dona és un exemple: va tornar de l'exili i va ser criticada durament per la seva vida personal, se la va menystenir fins a extrems terribles.

Havies d'acabar farta que et preguntessin per Colometa...

La plaça del Diamant va ser molt popular, el personatge va arribar molt a la gent, i llavors sí que vaig viure un moment d'embafament. Portava vint pel·lícules fetes i em continuaven preguntant pel mateix… Però després, amb el temps, t'adones que aquest tipus de sort passa molt poques vegades en la vida. I jo seria molt poc responsable i molt poc generosa si no veiés la quantitat de coses bones que em va donar Colometa.

Com recordes aquells inicis, abans de La plaça del Diamant, en aquella Barcelona que estava en ebullició? 

Jo llavors era una ballarina de 18 anyets, havia fet coreografies al festival Grec del 1976, i vivim una Barcelona que explotava, amb les assemblees anarquistes i del PSUC, l'escissió, etcètera… Va ser l'època del Saló Diana iniciat per Mario Gas, i jo estava allà com a observadora, veient-ho tot. Fins que vaig debutar al teatre fent de Puck de El son d'una nit d'estiu de Shakespeare, sota la direcció de Juanjo Puigcorbé. Tot anava passant com per atzar, tot és una gran casualitat en la meva vida. Jo havia passat per l'Institut del Teatre, però et trobes amb aquella explosió i aprens, aprens moltíssim.

Una altra feina que et va donar moltes satisfaccions va ser la d'Alas de papallona.

És molt difícil escollir una pel·lícula en una trajectòria de més de 60 títols, però és veritat que aquesta sí que va ser important: perquè era un personatge complicat, allunyat d'allò que normalment havia fet; perquè va ser molt reconegut, fins i tot vaig rebre un Goya, i per tota una sèrie de factors. El rodatge va ser duríssim, i es va eternitzar, tres mesos i mig. Però treballant amb un Juanma Bajo Ulloa que només tenia 24 anys, ja s'intuïa que estàvem fent una cosa molt especial. El dolent és que Juanma no hagi pogut continuar amb la seva carrera com tots esperàvem. Aquest ofici és així de cabró i així de bèstia. 

Preparant la nostra xerrada vaig ensopegar amb una entrevista televisiva de finals dels anys vuitanta en la qual ja manifestaves que volies ser directora.

Fixa't! Jo crec que el portava incorporat, sense ser molt conscient. Sempre dic que vaig començar a fer d'actriu una mica per accident. Com gairebé totes les coses importants en la meva vida. Soc molt treballadora i em preparo molt, i d'alguna forma lluito molt amb tot el que faig, perquè hi ha una espècie d'exigència personal que diria que és gairebé malaltissa. I els vint-i-tants anys que vaig fer d'actriu jo ja venia d'una formació de ballarina, que és un ofici molt sacrificat i molt dur. El cas és que sempre he tingut dins un gen que jo dic que és anàrquic i desobedient: no m'agrada fer el que em diuen que he de fer. Això, toca't els nassos, és així. Per bé i per malament. Em trobo molt millor quan encaro les coses que faig amb responsabilitat pròpia que quan he de callar i fer allò que d'altres creuen que he de fer. Això ho defineix gairebé tot. 

Això va fer que deixessis la interpretació i apostessis per la direcció?

Sí. Va arribar un moment en el qual, per certes raons, algunes de personals, vaig entendre que hi havia una cosa que no acabava d'estar bé. I et planteges la gran pregunta, i és que potser no estàs fent el que vols fer. I ja està! Quan era actriu, moltes vegades no estava d'acord amb el que em demanaven, o amb el plantejament d'un personatge. I això em posava malalta. No sabia conviure, no tinc el caràcter per això. Hauria pogut tornar a actuar, perquè cada any, més o menys, m'ho proposen. Però no m'ho plantejo, soc incapaç de tornar a posar-me en mans d'una altra persona. Això significaria haver de fer renúncies. Ja hi va haver un moment en què vaig dir que ja no tornaria a fer d'actriu, que el meu camí era un altre. També soc curiosa, inquieta… i dirigir i escriure m'interessava molt.

Els rodatges i la manera de dirigir han canviat molt, veritat?

Moltíssim. Abans l'estructura era piramidal. Jo podia anar a parlar de forma molt gentil amb un director i, segons a qui li plantejaves determinades coses, et miraven com si estiguessis profanant el més sagrat. Un director em va arribar a dir que no parlava amb els actors perquè li feien por. Un director molt conegut, eh… Fonamentalment, la seva feina era comunicar-se amb els actors i amb l'equip. Si et trobaves amb directors així, i em va passar unes quantes vegades, feies el que creies que havies de fer, provant de no desencaixar gaire, i amb unes piruetes tremendes. Després, de tant en tant, et trobaves amb un director sense massa inseguretats, que sí que parlava amb l'actor, fins i tot li demanava l'opinió. Per exemple, Fernando Trueba, amb qui som molt amics i que és un dels que em va animar a dirigir… Vam fer Sal grassa i, durant dos anys, El trio en mi bemoll, l'única obra de teatre que ha dirigit. Jo li plantejava moltes qüestions i Fernando em va acabar dient, de bon rotllo: “Tia, dirigeix tu!”. Quan feia les primeres pel·lícules i li deia que estava cagada, ell sempre em feia molta confiança, i això també t'ajuda molt.

Com a cineasta es detecta una preocupació per afers socials. Les lluites feministes i pel dret a l'avortament en Las bones companyies, l'habitatge i els desnonaments en La Granja del Pas, la realitat dels sahrauís a Lalia... És així?

Sí, és així i és inevitable. Em preocupa molt el que ens preocupa tots. Quan hi va haver aquella bombolla terrible on se'n va anar el món a la merda, el 2008, jo volia fer una pel·lícula que parlés de les conseqüències d'allò. Però les televisions no compraven guions sobre el tema, no podies parlar malament dels bancs. Vaig decidir fer un documental i aixecar-lo jo. Una vegada aixecat, va entrar TV3 i després van premiar La Granja del Pas al Festival de Valladolid i vam poder pagar-ho tot. Però sí, m'interessa parlar de temes socials, sobre el mestissatge, que és un tema que sempre m'ha preocupat, el fet d'entendre, que som una barreja. O sobre la dona: quan vaig fer Gala, per exemple: era un personatge que havia estat absolutament menyspreat, era la bruixa, la dolenta… I de sobte et trobes amb un personatge riquíssim, una dona que ha estat, com passa sempre, injustament tractada, perquè la fan culpable de l'enfrontament de dos amics com Buñuel i Dalí, quan no era així, etcètera. O quan vaig fer Pretextos, em vaig acostar a la història d'una persona que ja havia tingut bastant de la vida, inspirada en un cas molt pròxim.

Què penses d'aquesta magnífica generació de dones directores que, des de fa uns quants anys, tallen el bacallà al nostre cinema?

Com a dona, em produeix una alegria immensa. T'ho pots imaginar. És a dir, jo crec que des de fa cosa de dotze anys s'ha trencat un sostre de vidre. S'ha trencat perquè moltes dones han estudiat la carrera de direcció, s'han atrevit a fer-ho. Ara ja tenim la visió femenina del món, aquesta famosa mirada femenina que al principi dèiem que era igual que la masculina i no, no és igual. Les dones ens fixem en qüestions i vivim de maneres que no són les mateixes que els homes. Podem coincidir en coses, però no és igual. Aquest moviment és irreversible.

Quan tu vas començar a dirigir éreu poquetes…

Crec que érem el 7% de dones, les que dirigíem, i érem les rares. No teníem referents. El meu sempre va ser Agnès Varda, una dona brillant que tenia el sentiment d'entendre aquest ofici des d'un bon lloc, no des del glamur i la ximpleria, que em posen tan nerviosa. Ara sí que hi ha referents. I, a més, ara hi ha noies joves que volen ser directores de cinema, conscients que la seva mirada és poderosa i ha de ser molt present.