
I la perla va ser Netanyahu
CONFUSIÓ VITAL
Portem unes setmanes passant de l’àmbit local al global i viceversa d’una forma extrema. Com el clima d’aquest gener que avui s’acaba. De la detenció del comunista Maduro a l’entronització trumpista de la seva vicepresidenta. Poses un informatiu i passes d’Adamuz a Grenlàndia sense cap estació ni baixador. De Minneapolis a Rodalies sense anestèsia. Consagrem Arbeloa com el millor entrenador del Madrid des de Miguel Muñoz, i en deu minuts el convertim en un Mourinho d’Hacendado. Quin gener: un sol mes que ja dona per a resum de l’any.
Si en un lloc s’ha barrejat el global amb el local de manera magistral ha estat al Palau Sant Jordi, dijous passat. Després de setmanes en què va desaparèixer dels titulars quan havíem vist una gran part de la seva població morir de gana o assassinada per l’exèrcit israelià, hem tornat a parlar de Palestina, aquesta vegada en forma de concert solidari i de protesta. El que es va viure a Barcelona fa dues nits va ser extraordinari. Diria històric si la paraula no estigués tan gastada.

No sé d’on va sortir la idea, però agraeixo als organitzadors que no defallissin, i que s’ho penquessin com s’ho van pencar. Omplir el Sant Jordi en una nit gèlida (que algú els digui als presentadors d’informatius estatals quegèlida, esdrúixola amb titlla en la i, és sinònim de baixes temperatures, i Gelida, plana amb accent a la i, un poble del Penedès) no és gens fàcil i menys amb el reclam de fer un concert per no oblidar-nos de Palestina, amb el costum que tenim de girar full de qualsevol cosa en dues tardes.
I el Sant Jordi es va omplir, amb un cartell que barrejava local i global com si fos un menú degustació del Celler de Can Roca. Sobre l’escenari, plats exquisits de nivell internacional com Rosalía, Morad, Amaia, Ana Tijoux o Bad Gyal, amb delicatessen de masia de carretera comarcal recomanada en una guia de muntanya: Xavi Sarrià, Laura Pacios, Clara Peya, Gemma Humet, Oques Grasses o l’enyoradíssim Alguer Miquel. Tots ells barrejats amb les paraules de Pep Guardiola o el fill del pres polític Marwan Barghouti. Sense oblidar-se de creadores palestines i peces audiovisuals que s’encarregaven de recordar-nos per què érem allà.
El Sant Jordi es va omplir per Palestina amb un cartell que barrejava local i global
Hi va haver una acció que encara que hagi passat una mica desapercebuda denota la voluntat dels organitzadors que allò fos més que un concert. En les setmanes prèvies, a diversos instituts de l’extraradi de Barcelona es van impartir uns tallers per a xavals i xavales als quals els han tocat males cartes amb què jugar en aquesta vida. Gent que tampoc no tindrà gaires oportunitats tot i que han nascut aquí i no a Gaza. Fills de famílies pobres, la majoria immigrants, víctimes de la desigualtat, el gran mal del nostre món capitalista.
Xavals i xavales que no podrien haver anat mai al concert, bàsicament perquè no s’ho haguessin pogut pagar o simplement no se n’haurien assabentat perquè el seu algoritme entén que aquestes coses no són per a ells. Uns 800 alumnes que tenien un lloc reservat al Sant Jordi. Motivats i armats amb els mòbils, preguntant als assistents que per què eren allà i si aquest tipus d’iniciatives servien d’alguna cosa. No crec que avui, dos dies després, la vida sigui diferent a Gaza. Si el concert va servir d’alguna cosa, va ser per intentar que els dolents no ocupin també el lloc reservat a l’esperança. Vaig veure plorar Mohammed, un xaval de 22 anys que va arribar a Espanya als baixos d’un camió, mentre a l’escenari recitaven en àrab. I vaig fabular imaginant que Rosalía va cantar La Perla pensant a Netanyahu. A veure qui ens treu el cantat.
