Regionalisme contra Vox
Des de la perifèria
En només tres anualitats, la política espanyola ha tancat un d'aquells canvis que, per la seva celeritat, gairebé no deixen marge per a la reacció. El que abans es definia com un risc vital per a la democràcia liberal —les aliances entre el Partit Popular i Vox— s'ha tornat avui una pràctica habitual, gairebé un tràmit de gestió més, sense dramatisme i, el que resulta més greu, sense cap anàlisi estratègica. Durant la contesa electoral del 28-M, el PP va procurar mostrar una ambigüitat calculada: ni confirmació ni desmentiment, ni proximitat ni rebuig. Després dels comicis, però, la realitat es va imposar amb la duresa dels fets consumats. L'acord ràpid de Carlos Mazón amb Vox a la Comunitat Valenciana va causar llavors un malestar palès a Gènova, no tant per qüestions ideològiques, sinó per la idea que aquell pacte va influir en la desfeta del 23-J. Allò es va entendre com una rendició anticipada, una cessió prescindible que donava a Santiago Abascal una rellevància que el PP encara pensava que podia mantenir i gestionar.
No obstant això, la política, igual que la natura, té aversió al buit. I Vox ha demostrat una gran destresa per ocupar aquest espai. El que va començar com una entesa puntual ha anat derivant en una acceptació gradual de la dependència. Avui dia ja no es tracta només de negociar investidures, sinó de consensuar accions de govern, compartir metes pressupostàries i, fins i tot, com a Extremadura, suggerir sense embuts la possibilitat de governar en coalició (com ja van fer fins al juliol del 2024). Al mateix temps, Feijóo segueix sense concretar quina mena de relació vol tenir amb un aliat que, en cada cita electoral, li disputa el mateix nínxol de votants amb una ambició pròpia d'altres exemples europeus on el desenllaç va ser, gairebé sempre, idèntic: van acabar sent engolides per relats més senzills, més ferms i amb menys cura pels matisos del liberalisme clàssic.
Azcón adoptant una aparença pseudo sobiranista per esquivar la subordinació futura d'una formació que detesta qualsevol modalitat de descentralització.
Probablement per aquest motiu Jorge Azcón ha optat per impulsar amb força el denominat “regionalisme” a l'Aragó, recuperant emblemes que semblaven guardats en el magatzem doctrinal del PP per por de resultar “nacionalistes”. El seu rebuig total al transvasament de l'Ebre no representa únicament una postura hídrica; constitueix una proclama política enfocada cap a un oponent amb una marcada tendència antiautonomista. Aquesta maniobra conté una ironia notable: Azcón adoptant una aparença pseudo sobiranista per tal d'esquivar la subordinació a una formació que rebutja qualsevol tipus de descentralització.
D'aquesta manera, el PP es veu immers en una contradicció compromesa. Amb l'objectiu de contenir Vox, assumeix discursos que el distancien del seu llegat; per tal d'exercir el poder, subscriu acords que enforteixen la formació que pretén absorbir-lo. Mentrestant, l'electorat observa, amb una sorpresa cada cop menor, la progressiva normalització d'un vincle que ja no genera alarma, però que encara planteja un interrogant espinós: qui acabarà dirigint qui?
