Estirar la llengua
FUTURS IMPERFECTES
Felipe González és possiblement el polític espanyol més important de l’últim mig segle, ja que va canviar el país de dalt a baix, el va modernitzar i el va situar a Europa. Trenta anys després, es resisteix a ser un capítol de la història d’ Espanya i té la necessitat de continuar sent una referència. Així que, encara que el seu temps ja ha passat, no es conforma a ser un vers lliure, sinó que desitja convertir-se en tot un poema. I continua sent brillant, però sovint també injust.
Abans-d’ahir, a l’Ateneo de Madrid, davant tres periodistes excel·lents, va apujar un punt les crítiques a Pedro Sánchez. Va venir a dir que el president és “el puto amo” (la definició és d’Óscar Puente) com Donald Trump, perquè prefereixen serfs a ciutadans lliures, que no hi ha alternatives de lideratge a Sánchez perquè el seu estil no deixa que proliferin, que Espanya no funciona amb l’actual coalició, que no podria votar Feijóo perquè el seu projecte és només fer fora Sánchez i que en les pròximes eleccions votarà en blanc.
González equipara Sánchez a Trump i diu
A González no li agrada Sánchez, que segurament l’hauria pogut escoltar més, però algunes de les coses que va criticar a l’ Ateneo l’hi podien haver atribuït a ell al seu dia.
Ara fa trenta anys de la campanya electoral en la qual va perdre les eleccions, que va començar sense gaires ganes, a 14 punts, i que al final només li va faltar un telenotícies (com va dir Rubalcaba) per guanyar. Em va tocar seguir el candidat socialista durant aquells dies: estava dolgut pels atacs del PP per corrupció, per l’ús dels tribunals, per les seves deslegitimacions, per la crispació provocada per la dreta. Res gaire diferent al que li toca aguantar a Sánchez. El vídeo amb què començava els mítings el PSOE tenia com a protagonista un dòberman com a metàfora de la dreta espanyola. L’estil de González tampoc no va afavorir un relleu en el lideratge del partit.
Deia Gabriel García Márquez que no s’han d’escriure memòries, perquè els autors, quan les escriuen, ja no recorden res. L’expresident sembla no recordar el seu últim mandat.
Vaig titular el meu article sobre el resultat del 3-M del 1996 amb una frase de l’estoic Zenó: “Un òptim naufragi”. Amb els vots en blanc hauria arribat a port.