Catalunya encalla en la lentitud legislativa
Escenari polític
Tot i una lleugera millora després de les recomanacions del Parlament, les lleis no van al mateix ritme que els canvis socials
Un diputat prem el botó verd en una votació alParlament
Un dels mals endèmics de la producció de lleis a Catalunya és que el procés és lent i tediós. Els temps dels avenços legislatius no se sincronitzen amb els progressos i canvis en la societat. Després d’aterrar a la presidència del Parlament, Josep Rull va voler limitar aquesta descompensació i va estudiar com reduir els terminis des que s’admet la proposta d’una norma fins que s’aprova i publica, que sol ser d’un any. El repte és escurçar-lo als sis o set mesos sense comprometre la qualitat legislativa.
Per això, la Mesa es va plantejar si calia reformar el reglament, però ho va descartar. Ja hi ha les eines per imprimir una marxa més al procés legislatiu i, al seu torn, blindar-ne l’eficiència. Tot i que els grups comparteixen la problemàtica, la dificultat és en la voluntat política. L’ òrgan rector del Parlament els va remetre una guia amb recomanacions al juliol per combatre la demora de lleis.
Les compareixences d’experts poden ser una maniobra dilatòria quan hi ha projectes incòmodes
Les formacions coincideixen que, des de la recepció d’aquestes indicacions, s’ha avançat... Però a batzegades. Un exemple és la llei que elimina l’obligatorietat de la cita prèvia. La iniciativa va ser registrada pel PSC, ERC i Comuns el 30 de setembre del 2025 i es va aprovar el 5 de novembre. Això sí, es va fer per la via de lectura única, un procediment abreujat que se salta tràmits com les compareixences d’experts. També s’ha accelerat el projecte de llei de l’ Institut de la Filmoteca, amb les compareixences fetes. Malgrat això, és una iniciativa del febrer del 2025, cosa que prova que es continua anant al ralentí.
També condiciona la lenta tramitació dels projectes de llei, que són propostes del Govern. Es nota a la fase prèvia a portar-lo al Consell Executiu. Abans ha de passar per exposició pública i ha d’incloure memòries i informes que validin aquestes iniciatives. Hi ha una dada que ho reflecteix: el Govern volia aprovar 47 lleis, segons va fer constar al seu pla normatiu del 2025. Només en va poder validar 24. Una de les que va quedar al tinter va ser la llei de participació ciutadana, que havia de veure la llum abans de final d’any. Continua pendent.
El procés també és lent per a les iniciatives del Govern: de les 47 que va voler aprovar el 2025, en va poder validar 24
Després, tant els projectes com les proposicions de llei –que presenten els grups parlamentaris– topen amb les compareixences d’experts. El reglament estableix que s’han de substanciar en un termini màxim de 15 dies. La realitat és que, en gairebé tots els casos, es triga mesos.
De fet, alguns assenyalen que de vegades es recorre a presentar centenars de sol·licituds per eternitzar el debat. Aquesta estratègia dilatòria es va veure amb la llei per prohibir els correbous. Hi va haver 400 peticions. A més, cada vegada es rebutgen menys compareixences. A la vuitena legislatura es tombava el 36% i ara es declina un 8%.
La producció legislativa és de les més altes dels últims 20 anys, però només una llei ha seguit la via ordinària
Una altra raó és a l’agenda dels diputats. Per cada llei es nomena una ponència amb membres de cada grup. Quadrar dates entre ells és complex, sobretot amb els que són alcaldes o de grups amb menys representació, amb més càrrega de treball.
Conscients del fre a la producció normativa, es recorre a vies per anar més ràpid. En aquesta legislatura s’han aprovat 14 lleis, de les quals només una es va tramitar per la via ordinària. Des que es va registrar fins que es va validar, va transcórrer un any. La resta es va fer per lectura única (9) o per urgència (4), cosa que va escurçar temps.
La norma del sensellarisme fa més d’un any que està en tramitació, malgrat que té 122 vots garantits
Des d’un punt de vista quantitatiu, s’està per sobre de la mitjana dels últims 20 anys. També han prosperat 26 decrets llei. Ara bé, això planteja interrogants sobre un ús abusiu d’aquesta figura i la lectura única per accelerar terminis –són procediments pensats per a qüestions excepcionals o simples–. Pot ser un mal menor, però la Mesa va recomanar no anar tan de pressa amb aquesta via (que liquida el procés en dos plens) per garantir coherència al text.
En vista de tot el que entorpeix, el Parlament ha reglat agilitzar les compareixences, complint amb el termini de 15 dies. En paral·lel, es planteja reduir els temps d’intervenció. La idea és racionalitzar calendaris que s’estenen massa, com passa amb els terminis d’esmenes. Per aconseguir-ho s’ha ofert un reforç de l’acompanyament dels lletrats de la Cambra.
D’altra banda, hi ha veus que es pregunten si és necessari que les lleis que estan en tràmit decaiguin amb el venciment d’una legislatura. Quan Aragonès va convocar eleccions anticipades, van caure en sac foradat 70 iniciatives, estiguessin avançades o no. Un exemple va ser la llei per fer front al sensellarisme. Es va tornar a registrar el febrer del 2025 pels grups (menys Vox i Aliança), cosa que dona peu que hi hagi experts que tornin a ser citats per una mateixa iniciativa, però en dues legislatures diferents. Un disbarat.
Però l’autèntic catalitzador a aquestes solucions és la voluntat política. Amb majories, es poden fer lleis amb més agilitat. I, sobretot, amb afany. Hi pot haver consens –com passa amb la llei per evitar el sensellarisme–, que només cristal·litzarà si es posa interès a pitjar l’accelerador.