Felipe González no és l’enemic del PSOE
Opinió
L’esquerra viu moments de confusió, amb un PSOE a la baixa, elecció rere elecció, i una esquerra a la seva esquerra que no encerta amb la fórmula per recollir el malestar dels votants socialistes, de manera que l’únic que postula, fins ara, és un canvi de nom. Per això s’entenen les paraules, cada vegada més crítiques, de Felipe González a Pedro Sánchez. González és alguna cosa més que un expresident, és el faedor de l’actual PSOE, el referent de la socialdemocràcia espanyola, i encarna la traça del socialisme contemporani, almenys del Partit Socialista que va ser capaç d’elaborar un projecte atraient per a una majoria social.
Comparteixo moltes de les posicions de l’expresident: sobre les aliances de Pedro Sánchez, la manera de governar, ser president sense haver estat la força més votada; governar abusant dels decrets llei o les proposicions de llei per evitar els informes de les institucions consultives i fins i tot el debat parlamentari, i pretenent fer ara per decret, perquè no té majoria per aprovar lleis. Sense parlar dels pressupostos, abans símptoma definitiu del declivi i esgotament d’un govern.
Els socialistes haurien de pensar què volen ser i amb quin programa
Això no vol dir que cregui que Felipe González encerta sempre. Les seves paraules de fa uns dies a Los Desayunos del Ateneo, a Madrid, amb l’afirmació que votarà en blanc si el candidat del PSOE continua sent Pedro Sánchez, perquè el que no farà serà votar un partit diferent al Partit Socialista, estic segura que representen el pensament de molts militants i votants socialistes. Però hi ha maneres i maneres de dir les coses, i l’expresident es podria haver expressat d’una altra manera. S’hauria situat al costat d’aquell electorat socialista que no està d’acord amb Sánchez, i espera a l’abstenció.
González sabia la repercussió que tindrien les seves paraules, dites després de la clatellada electoral a Aragó, que s’afegeix a les derrotes a Extremadura un mes abans; a les municipals i autonòmiques del 2023; a les generals d’aquell any, encara que Sánchez aconseguís ser president, i a les europees i les gallegues del 2024. Només pot apuntar-se el triomf de Salvador Illa a Catalunya i els resultats del PSE a Euskadi, on governa en coalició amb el PNB, encara que s’hagi convertit en el tercer partit de la comunitat. I tot sense fer la més mínima autocrítica, satisfets que el Partit Popular no avanci més.
Perquè González sabia com s’interpretarien les seves paraules, i com les aprofitarien altres partits, començant pel líder de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, hauria d’haver dit el que va dir d’una altra manera, si el que vol, i l’entenc, és que si el PSOE es continua enfonsant, ningú no pugui dir que al partit ningú havia aixecat la veu.
Però González no és un gerro xinès que pugui trencar-se a trossos d’una manotada, i per això Sánchez no s’ha atrevit a criticar-lo ell mateix, a expulsar-lo del partit com demanen alguns dirigents que el comparen amb altres casos que van acabar en expulsió quan van anunciar el seu vot per a un altre partit. González no. Per això no es mereix les paraules d’alguns ministres, enviats per Sánchez, com Ángel Víctor Torres, que fins i tot li va mostrar la porta de sortida. Això sí. No van arribar a la crueltat d’Óscar López, que va responsabilitzar el mort Javier Lambán, expresident d’ Aragó, dels mals resultats del PSOE.
El PSOE hauria de pensar què vol ser i amb quin programa. Què vol fer, a més de governar, quina Espanya vol, amb quin projecte, i després vindrà quin líder és l’idoni per dirigir-lo. Un líder que no s’hauria de saltar les línies vermelles d’aquest projecte. Per això, al PSOE són necessari tots, des de Felipe González fins a Pedro Sánchez, perquè si no, crec, deixarà de ser rellevant.
També penso que Felipe González no és el principal enemic de Pedro Sánchez.
