Els versos s’envolen Lleida enllà
Poesia
El festival Poesia Lleida viu una prèvia per mantenir la passió tot el mes
Biel Mesquida recita a La Panera de Lleida
És diumenge al matí, i esclar que hi ha boira, aigua matinera que suggereix i que fa veure que no hi és, però a la capital del Segrià, de la Terra Ferma, de Ponent, han decidit encendre de totes totes el festival Poesia Lleida, un parell de setmanes o tres abans que culmini, amb la voluntat que la poesia vagi més enllà de l’escrita o de la recitada. La poesia és també veure el que no hi és, el que sempre hi ha estat o el que hi haurà, veure l’or en el plom. Àngel Jové ho sabia i per això el Museu Morera acull el primer acte d’aquesta Encesa múltiple.
Quan a l’any 2000 es va obrir el Dipòsit d’Aigua de Lleida, l’artista lleidatà va voler-hi treballar, i en van sortir un conjunt d’imatges etèries que avui són l’exposició que no va ser. Aigua que no és sinó boira condensada, figures i obres d’ombres, llum en espiral. El que s’espera d’un no és mai el que es dona, perquè potser no hi ha cap esperança. La mirada perduda, a la planta baixa, i entre el celobert del segon pis les polaroids de Lo ricominçament etern dels insurrectes: lo país de Maialussa, reminiscència del viatge mític que Jové va fer amb Benet Rossell i Carles Hac Mor. Dues exposicions que no van ser, però ara són, i van acabar convertides en llibres de circulació restringida, com malauradament i fins a cert punt va ser l’obra de tots tres, que va arribar trencant motlles sense que el gran públic els convertís en allò que no haurien volgut ser. Un etern començament, sí.
És la mateixa línia d’aquest festival que ara dirigeixen Anselm Ros i Meritxell Cucurella, confiar que tothom tingui l’interès que calgui per anar a l’encalç del poema. La poesia segueix a Lleida fins a finals de març, ja sigui als aparadors de les botigues –fins i tot fan un safari poètic perseguint versos i postals dedicades amb tipografia magnètica expressa de Josep Patau–.
En el segon acte de l’encesa incandescent, els versos van arribar a La Panera amb la veu de Biel Mesquida, amb l’acció Llibertat per a l’adolescent de sal, que més que honrar la novel·la que el poeta mallorquí va publicar el 1975 es converteix en una evocació de la poesia viva, encarnada en la seva veu. El cabaret Mesquida va aprofitar l’escala del centre artístic lleidatà per parlar de les absències com si fossin benaventurances, creuades amb els timbals del Crist de l’Agonia amb la germandat que assajava els passos de Setmana Santa. Avançaven les paraules del poeta esdeveniments del passat, amb “egos que ressonen entre les carícies”, o potser una “memòria que contínuament reinventa, que reconstrueix”. La poesia, diu Mesquida, és vida, una “manera que no s’atura mai de significar”, és a dir, una pedra radioactiva, tot un “art de viure”. Baixa l’escala com un vedet i de cop es posa a recitar la Relíquia de Joan Alcover, sencer, de memòria, i duu els versos seus avall, cap a l’infern, diu el programa, que són els lavabos de La Panera, i a dins recita i fa un grafitti en una paret revestida de missatges. “T’estim a tu”, “No a la guerra”, “Cal pujar!”, “Visca la tendresa”, “Boixeu!”. Estimeu-vos com si el passat fos un present que vol ser futur.
I així, arribem al Teatre de l’Escorxador on ens espera El Niño de Elche, que duu el seu Cante a lo gitano entre la veu ancestral i la modernitat més desfermada, per a entesos i per a llecs, hipnotitzant el públic i també Mesquida, que una estona després veu en una sessió golfa, al cafè del teatre, una reducció que Octavi Espuga ha fet del seu recital. Poesia condensada en un espai per trobar-se fora d’hores i connectar els versos que tothom té arrapats a la pell. Sí, la poesia és a tot arreu, i a Lleida arrela.
