Guerra i pau
CONFUSIÓ VITAL
Diu que va George Bush fill a la biblioteca (rialles) i li diu al bibliotecari: Té alguna cosa de Tolstoi? Al que el bibliotecari respon, sí, tenim Guerra i pau. I Bush contesta doncs doni’m Guerra. L’acudit l’explicàvem allà pel 2003, quan Barcelona era referència mundial per la immensa manifestació contra la guerra de l’Iraq. El conflicte va comptar amb el suport del govern espanyol, presidit per Aznar, que va guanyar les eleccions del 2000 per majoria absoluta. Explica la llegenda que Bush fill va arribar a afirmar que la política de seguretat dels EUA no podia dependre de quanta gent sortís al carrer a Barcelona. O sigui, que no és la primera vegada que un president americà es fixa en nosaltres com a espècie rebel al zoo de la política mundial.
L’acudit evidenciava que a Bush fill el preníem tots per algú poc llegit, amb poques llums. Vaja, que Bush fill era ximple. Però no el vèiem com un perill per a la humanitat. Això és el que ha canviat de Bush fill a Trump pare. George Bush va alterar el que llavors anomenàvem “l’ordre mundial”, envaint un país sense mandat de Nacions Unides, quan l’ONU tenia un prestigi de què avui manca.
Avui vivim en “el desordre mundial”, executat sense cap tipus de vergonya per personatges nefastos per a la història de la humanitat que han coincidit en espai i temps. Trump i Putin en són els màxims exponents. L’estampa d’ahir a la Casa Blanca del president dels USA envoltat de líders religiosos, imposant-li les mans i resant per ell, és un altre exemple de per on van els trets. Fanatisme polític acompanyat de fanatisme religiós. El president de la democràcia més admirada del món amb tics d’aiatol·là.
Sánchez té clar que cada cop que Trump es fica amb ell, la seva popularitat augmenta
L’antiimperialisme o antiamericanisme han acompanyat Espanya en tota la seva etapa democràtica. D’entrada, perquè una democràcia com la dels EUA no va combatre la dictadura franquista com molts van arribar a imaginar. Felipe González i el PSOE del 1982 van utilitzar l’eslògan “OTAN, d’entrada, no”. González no volia renunciar a cap vot de l’esquerra. I així va ser: 202 diputats. En poc temps, el ja president González va canviar d’opinió. Es va posar del costat dels USA de Ronald Reagan i va convocar un referèndum en el qual els espanyols van votar sí a l’OTAN. El PSOE va patir un dur desgast pel costat esquerre, i va ser la primera gran decepció per a molts dels seus votants que es van creure el no a l’OTAN de González. Alguns d’aquells votants, el PSOE no els ha tornat a recuperar.
Zapatero, des de l’oposició, es va oposar a la guerra de l’ Iraq, acompanyant una onada massiva d’espanyols que compartien la mateixa opinió. Per primera vegada en la nostra història democràtica un partit que havia guanyat per majoria absoluta les anteriors eleccions generals, el PP, les perdia en la següent cita electoral. Va ser el març del 2004, després dels atemptats gihadistes als trens de Madrid.
Ara Sánchez recupera el “no a la guerra”. Per primera vegada l’oposició a les decisions dels USA arriba amb el PSOE governant. Ni González ni Zapatero no eren presidents quan van plantar cara a l’ Imperi. No sé si això li dona més o menys força al missatge. Totes les enquestes diuen que Pedro Sánchez perdrà les pròximes eleccions, excepte el CIS que, malgrat les crítiques, va ser qui més es va aproximar al resultat final el juliol del 2023.
El que té clar Sánchez és que cada vegada que Trump es fica amb ell, la seva popularitat augmenta. Espanya com a llanera solitaria en la crítica a Trump. Espanya com a bastió de resistència als governs d’ultradreta que comencen a poblar el món. Paradoxalment, quan el terme aliats forjat en la II Guerra Mundial perd sentit, Trump pot convertir-se en el millor aliat de Sánchez.