En el món de l’enginyeria, i en algun altre àmbit també, se sol apreciar la robustesa de productes i sistemes. El disseny d’un sistema es considera robust quan manté un funcionament correcte no solament en les condicions especificades en els seus escenaris de referència, sinó també en les circumstàncies adverses que raonablement puguin tenir lloc durant l’operació. L’enginyeria moderna té present el fet amb insistència i per a tot tipus de sistema. Quan més incertesa tenim al voltant del comportament esperat de les condicions ambientals i de contorn, més necessitats estem de robustesa. La transició energètica entra de ple en aquests principis donat que no és altra cosa que el re-disseny del nostre sistema de producció i consum d’energia. En diverses ocasions hem insistit en aquesta necessitat d’abordar amb robustesa tecnològica totes les fases de la transició. Aquest escrit fa referència a particularitats de cadascuna d’elles incloent al final una reflexió centrada en els fets esdevinguts al sistema elèctric espanyol el passat 28 d’abril.
El 80% de l'energia s'està produïnt avui a partir de combustibles fòssils
Comencem per la descarbonització de la producció d’energia. En aquesta fase és important que les entitats i els països implicats se sentin encoratjats a consolidar una fortalesa en la seva producció energètica descarbonitzada. El temps per a completar la descarbonització és curt i la incertesa és gran. Estem doncs obligats a utilitzar totes les fonts d’energia descarbonitzada, bàsicament renovables i nuclears abans no tinguem evidències d’haver aconseguit l’objectiu traçat. Recordem que el 80% de l’energia s’està produint avui a partir de combustibles fòssils.
Indirectament aquesta fortalesa ens portarà un benefici addicional i ajudarà a la diplomàcia en el seu propòsit d’expandir el caràcter descarbonitzador a tots els països del món i a facilitar el pacte amb els productors de combustibles fòssils. No n’hi ha prou amb parlar d’una substitució realitzable, si realment volem que aquest punt sigui un punt fort en la negociació, les garanties de substitució han de ser clares, sobrades i disponibles des de ben d’hora. És molt difícil convèncer a algú que abandoni el seu negoci si el seu producte té unes prestacions i un preu temptadors per a tothom incloent la teva gent i el Sud Global. Només aportant diversitat i solvència en la producció energètica podrem mostrar-nos vigorosos i convèncer. Hem d’oferir a aquests països que volen sortir de la seva situació, una opció descarbonitzada de fer-ho amb celeritat i a un cost competitiu.
La sobrietat social i la sostenibilitat són necessàries en qualsevol iniciativa que intenti guanyar terreny en el camí d’una transició energètica raonable. Avui, malauradament no sembla que aquests principis tinguin el significat que els correspon dins del debat energètic. No sembla que quan s’intenta predir l’evolució futura de la producció d’energia, es tingui present que la humanitat encara no ha après a viure i progressar estructural i tecnològicament tot estalviant energia! El corol•lari d’aquest raonament no és directe, no és mecànic però l’hem de tenir molt present per la via d’augmentar la robustesa de les solucions aportades. Allà on la gestió de futurs incerts demana redundància, diversitat i marge, la manca de sobrietat manifesta demana més redundància, més diversitat i més marge... es a dir, més robustesa.
El Sud Global necessita també robustesa! La necessita no solament per al propi progrés i el del seu sistema energètic sinó també en els sistemes del grup de països amb una estratègia de descarbonització en curs. Si Occident i els països desenvolupats econòmicament consoliden una robustesa energètica descarbonitzada evident que els permet mantenir una imatge de benestar i capacitat de progrés, i ho fan utilitzant energies renovables i un nombre raonable de centrals nuclears, el Sud Global pot sentir-se empès a intentar una mateixa fortalesa.
El passat 28 d’abril, el sistema elèctric ibèric va viure una situació anòmala excepcional i estem a l’espera d’un aclariment final de les seves causes. Els relats tècnics que fins ara hem escoltat parlen directa o indirectament de dues coses. Aquestes són: les estratègies de protecció dels components del sistema i la regulació dels seus paràmetres clau. Quan hem parlat de sistemes de protecció hem assenyalat que molts d’aquests actuen aturant el component implicat en un temps curt, és correcte, però convé recordar que aquesta aturada pot tenir conseqüències desestabilitzadores per al sistema. Quan hem parlat de paràmetres sovint ens hem centrat en la potència, també és correcte, però convé recordar que la tensió i la freqüència són paràmetres clau.
En el passat recent, la disponibilitat d’una potència rodant suficient ha estat la garantia per a mantenir l’estabilitat. Entenem per potència rodant la produïda per generadors com els de les centrals tèrmiques, hidroelèctriques i nuclears. Són màquines amb una inèrcia gran, decisives per a contribuir significativament a l’ajust del funcionament del sistema i produir estabilitat. Addicionalment és correcte dir que, seguint aquesta filosofia de protecció i les seves metodologies associades, l’experiència de les darreres dècades ha estat altament positiva. En aquestes condicions, i en resposta a la situació viscuda, crec que és oportú tenir present que, el que venim dient sobre robustesa dels projectes d’enginyeria, és absolutament aplicable a la conjuntura energètica actual.
Estem modificant el sistema elèctric del passat amb l’ànim d’adaptar-lo a la llarga a un sistema de futur. Tenim com a fita que el sistema futur ha de tenir una altíssima contribució renovable, tal vegada el 100%, i una important descentralització. Estem parlant d’un sistema de futur radicalment diferent a l’actual. Quin serà l’abast raonable d’aquesta descentralització? Ben segur que inclourà un emmagatzemament notable que incorpori noves tecnologies. Sembla raonable pensar que el canvi s’està i se seguirà produint paulatinament i que són diverses les configuracions que tindrà el sistema entre aquell passat i el futur. Si cada configuració necessita d’una estratègia específica de control i protecció, estem davant d’una tasca complexa.
La complexitat d’aquesta tasca és tecnològica, d’una banda, però també és funció del pla progressiu d’ubicació i posta en marxa dels recursos distribuïts, i en conseqüència de l’evolució socio-econòmica del territori. Benvingut el treball en curs en l’àmbit d’instal•lar producció renovable, i sistemes d’emmagatzemament local, o d’establir comunitats energètiques! És indispensable fer-lo, però tal vegada és més crític encara abordar l’harmonització d’aquest sistema elèctric parcialment modificat que ja forma part del nostre present. Parlo d’un sistema on coexisteixen els components nous amb els de sempre i amb consums canviants, i a on ben aviat entraran importants novetats d’emmagatzemament copiós com ara el de les grans bateries o l’associat al vector hidrogen.
Convé, doncs, estructurar la re-configuració del sistema elèctric com a projecte tecnològic i assegurar la seva funcionalitat tot garantint la qualitat del servei avui, demà i durant tota la transició. Convé dotar al sistema resultant d’una robustesa manifesta.