La penso encara tan sovint

La penso encara tan sovint!

Els cabells llargs i bruns, rogencs a algunes hores del capvespre. Llavis carnosos i petoners, ulls tendres i mirada intel·ligent, sota unes celles poblades. Els malucs ferms i ben posats, donant estructura a una sensualitat humil i inevitable, plena de generositat. Els peus menuts i lleugers, caminant sempre gairebé de puntetes.

Estudiava però no li agradava, cosa que verbalitzava amb expressió compungida, com demanat perdó per trencar les il·lusions d’una família quines perspectives de llibertat passaven per la Universitat.

Eren els anys 70 d’una ciutat gran, orgullosa i vital, malferida per tants anys de dictadura grisa i cruel. Al carrer, “llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”.

En ella veia tot el que en mi no trobava, dolçor, humilitat, generositat, acceptació... Jo, per ella, l’assoliment de reptes que valorava, però que no l’interessaven.

Entre ambdues, una tensió molesta que mai vam buscar, però que tampoc mai vam saber esquivar.

Parlàvem sense dir-nos gran cosa, mirant-nos de lluny i apamant-nos en silenci. Sempre la mateixa història, immadura i immutable, prefabricada de bell antuvi als nostres caps adolescents, sense dret a canvis de guió ni girs inesperats.

Ella ideant el seu món cada dia. Jo, seguint el fil dels cursos i dels llibres, enfilant un esquema de vida que, per bé que ja inventat, em captivava i em seduïa.

Sé cert que ella l’estimava. L’estimava, sí, amb un desig salvatge, amb una lleialtat que ell no apreciava però que aprofitava sense rancúnia.

Ella l’estimava de dia i de nit. L’estimava amb la força adolescent que no calcula la jugada. L’estimava amb el cos i la mirada, amb el gest i la paraula. L’estimava més del que entenia, amb un instint animal que l’engrandia i la feria.

Ell no la deixava ni la volia. Feien l’amor a cada trobada, ràpid i amb passió, estones curtes sense paraules. Per ella, amors de desig i d’esperança. Per ell, el plaer de sentir aquell cos jove i bell, vinclant-se entre les seves mans cegues que mai preguntaven.

La mesura de la vida eren les nits de dissabte, llarguíssimes de fum i de secrets, al rectangle d’una habitació segrestada que condensava l’espera de la setmana. Begudes mig obertes, escampada de llibres i d’apunts, restes del sopar en plats mal escurats, vinils de veus que veneràvem i ens guiaven, ombres difuminades d’un món que canviava.

Tot era en aquelles nits de dissabte, principi i fi, nit i dia, temps i espai, un univers complert en uns quants metres quadrats saturats de desig, d’inconformitat i d’esperança. També de tristor negra i de basarda.

Sabien massa bé que follar no els apropava, però es desitjaven amb l’excitació incontrolada dels qui volen morir junts perquè la vida els separa. Viure morint. Res més enllà de les nit de dissabte.

I la pressa. Sempre la pressa. Pressa per estar amb els amics, pressa per deixar els llibres mig oberts i apartar-se’n. Pressa per desvestir-se, pressa per palpar-se el cos calent. Pressa per sentir el batec tremolós i accelerat de cada embranzida.

Pressa per mirar-se, per explicar-se, per descobrir-se. Pressa per aspirar la darrera cigarreta i vestir-se altra vegada. Pressa per deixar-se.

La pressa sempre. Sempre la pressa que roba paraules i bloqueja l’esperança.

Per ella, nits espesses sota la pell, suada i accelerada. Nits de final anunciat amb el mateix dol sempre que si fos la primera vegada. L’ oportunitat que fugia cada setmana.

Per ell, una nit més dissabte.

De matinada, intentant retenir la fosca que ja se n’anava,

Sortim?- deia ella amb el deler de trobar les paraules.

Ai, no. Ara no. No en tinc pas ganes. Me’n vaig, és tard...demà et truco, ja parlarem.

Per què no et quedes?

Instants de silenci feixuc.

Ell volia fugir i ella aturar el temps per sempre mentre poc a poc, s’afilaven les mirades.

I aleshores s’insultaven i, de vegades, es pegaven. Tu sempre igual, ja en tinc prou, què més vols que fem, ara? Me’n vaig... I començaven els crits i el desencant, els retrets i algunes empentes...deixa’m estar...l’olor agre dels cossos magrejats, la solitud i el desencontre.

Hi eren. Tots dos hi eren, sí, però ja no hi havia espai per buscar-se ni trobar-se. Mirades tèrboles de dubte i de recança.

Ell anava deixant-la mentre li pessigava els mugrons amb una força possessiva que li arrencava crits petits de veu avergonyida.

Ella, plorant de mal sense sanglots, empassant-se el plor gola avall, ofegant les queixes mentre aturava l’embranzida del cos que l’embogia i la perdia.

Ensopegaven amb els mobles, s’estiraven dels cabells i s’esgarrinxaven la roba i la pell com si fossin desconeguts enmig d’un ring de por i de domini, mentre queien i s’alçaven per colpejar-se altra vegada, fent sorolls còsmicament quirúrgics en mig de la nit, igual que una esgarrapada sagnant en la Via Làctia.

A la fi, retall de l’alba a la finestra, els dos per terra ofegats de ràbia i d’insistència, amb la mirada encesa i altiva, orgullosa d’una batalla trista que ella sempre perdia.

Cadència inevitable d’aquells dissabtes de dol i de passió que duraven feia ja mesos, pot ser anys, embarrancats al fang d’una deriva que els omplia la vida.

No hi ha amor on només hi ha dol i ferides, però ells encara no ho sabien.

Entre setmana, el temps s’endreçava. Classe a l’escola.

Mai vaig saber ben bé com era, per ell, el temps entre setmana.

Bon estudiant, brillant, de notes trencadores. Els cabells llargs i negres, el cos alt i ben plantat, ulls molt foscos, de mirada penetrant que no deixava espai per l’altre. Un parar sempre segur i un punt desafiant, la veu enjogassada amb un accent subtil de les terres de ponent que sento encara dins del cap com un brunzit somort quan arriba la fosca.

Parlàvem poc, algun creuament casual a l’escola, ell un parell de cursos darrera meu, al mateix centre. Qüestions acadèmiques o de l’aula, coses sense massa importància, alguna nit de dissabte que començava amb ells però que jo mai acabava.

Ella, aprenent a fora molt més que a l’aula, raspant els aprovats per a no despenjar-se, sense interès ni curiositat però amb reverencial respecte envers una estructura rígida que no se li adaptava.

Ella, a casa, mentre dinàvem, hola, què tal, tot bé, sí. Somreia, cuidava, llegia i callava. A taula, mentre els germans discutíem o ens barallaven, ella escoltava.

La vida de tots era aleshores aquell dinar, l’alliçonament marxista del germà gran, confrontar al pares per “burgesos”, la superioritat doctrinal dels qui senten la responsabilitat d’encarrilar als menuts amb paraules vehements.

La vida era aleshores aquells jocs de família amb paraules ben codificades que entre tots inventàvem.

Ella, misteriosa i enigmàtica, somreia com sempre enmig de tots, cuidava i callava i passàvem el temps i un dia i un altre amb rutines protectores que ens guardaven de la curiositat dels altres.

Però els dissabtes, que eren la mesura del temps que passava, tornaven cada setmana i ella, que sempre somreia, cuidava i callava, sumava cursos i restava rialles.

Ningú no s’hi parava perquè la vida passava i un dia va dir que es matriculava a magisteri perquè li agradava. I tots molt bé, perquè ella tenia bona mà amb els xiquets i sempre somreia, cuidava i callava.

L’imagino amb els peus nus solcant la sorra de la platja en nits de lluna plena, els cabells llargs, els llavis petoners i els malucs sensualment corbes retallant l’aire del crepuscle”

Avui, seria ja a la seixantena.

L’imagino amb els peus nus solcant la sorra de la platja en nits de lluna plena, els cabells llargs, els llavis petoners i els malucs sensualment corbes retallant l’aire del crepuscle.

L’imagino bolcada als fills que mai va tenir, escampant amb els ulls una dolçor senzilla amb olor d’orenga i farigola.

L’imagino trenant anemones a dins la mar i fent rams de corals i estreles d’ escuma salada.

L’imagino amb faldilles llargues de colors vius, dibuixant arcs iris sobre la sorra daurada.

L’imagino lliure i segura, saltant les ones blavíssimes i escampant amb la rialla tot l’amor que donava.

L’imagino encara, bella i tendra com sempre, negant l’impacte sec del seu cos fràgil sobre l’asfalt aspre i calent, aquella nit de dissabte.

Et penso encara tan sovint!