Renovables, així sí: ara, arreu, respectuoses i fiables

Al nostre sistema elèctric se li acumulen els reptes. Per una banda, els palpables i preocupants efectes que està tenint la crisi climàtica en el nostre entorn, amb els constants rècords de temperatura i els fenòmens meteorològics extrems que se’n deriven, ens urgeixen a produir l’energia que consumim sense emetre CO2. Per l’altra, l’apagada general del 28 d’abril ens empeny a fer aquesta transició cap a l’energia neta garantint un subministrament elèctric robust que requerirà posar-nos les piles (o, millor encara, les bateries).

Catalunya ha d’atendre aquest desafiament global. El Parlament va ser pioner el 2017 amb l’aprovació de la llei de Canvi Climàtic. Malauradament, fins ara s’ha fet curt a l’hora de passar de les intencions als fets. El 2030 caldria generar 35 terawatts hora (TWh) d’energia neta per cobrir la meitat de la demanda anual, i avui tot just som en uns escassos 6 TWh. 

La realitat és que, a diferència d’altres comunitats i països del nostre entorn, construir parcs solars i eòlics a Catalunya ha esdevingut un viacrucis administratiu que ha dissuadit molts desenvolupadors de renovables.

 Lluny dels qui recriminaven una suposada barra lliure, si d’una cosa no es pot acusar l’Administració catalana és de no ser extremadament garantista a l’hora de vetllar per l’adequació mediambiental i urbanística de les instal·lacions renovables. Ara per ara, a Catalunya el tràmit d’autorització d’un parc eòlic terrestre triga 1.045 dies de mitjana i el d’un parc solar fotovoltaic sobre terreny, 805 dies.

Com a resposta d’emergència a l’anomalia que va viure la península ibèrica amb la indesitjable apagada generalitzada, el Govern de la Generalitat va impulsar el mes passat el decret llei 12/2025, per augmentar la resiliència del subministrament elèctric a Catalunya, amb l’objectiu de regular per primer cop les bateries, complement indispensable de les renovables per poder-ne consumir l’energia que generen a qualsevol hora, independentment del sol i el vent. 

Si es vol que el model energètic català sigui segur i eminentment renovable cal acumular en bateries l’electricitat d’origen solar i eòlic, que es genera de manera variable. Per això, el decret aclareix el recorregut administratiu i els requisits que han de complir aquestes instal·lacions, que fins ara podia suscitar dubtes a les administracions involucrades.

L’altre objectiu del decret llei és agilitar alguns entrebancs burocràtics que estan frenant la implantació de parcs al nostre país. Així, es reconeix el caràcter d’interès públic superior de les plantes renovables, en aplicació de la Directiva Europea sobre Fonts d'Energia Renovables.

Convé remarcar que aquesta figura pretén realçar la prioritat de la transició energètica a l’hora de ponderar entre interessos concurrents, però en cap cas té l’efecte jurídic totpoderós de funcionar com una carta blanca per ocupar i expropiar terrenys o estalviar-se impostos.

 Els espais de protecció mediambiental, com ara la xarxa Natura 2000, i el planejament urbanístic i els tributs municipals continuen sent vinculants i efectius a l’hora d’autoritzar i explotar els projectes renovables. Res no els amenaça ni els posa en risc.

El decret llei conté altres mesures fruit de l’experiència, que ha demostrat que la regulació en aquest àmbit es podia millorar. En un context de preus de l’energia baixos o negatius i del conseqüent alentiment del sector, hi ha hagut promotors que han deixat caure projectes renovables en fase de tramitació avançada (de vegades, fins i tot ja autoritzats), dissuadits per la llarga espera i les limitades perspectives de rendibilitat econòmica.

 Almenys 45 projectes fotovoltaics i 21 eòlics s’han retirat aquests darrers anys per desistiment del promotor, segons dades de l’Observatori de les Energies Renovables de Catalunya. Això justifica el canvi normatiu que permet traspassar els permisos d’aquests projectes a algun altre desenvolupador, públic o privat, amb expectatives de rendiments més moderades, que els pugui rescatar. La motivació d’aquest canvi no és ajudar el promotor, sinó salvar els projectes.

L’experiència també demostra que el creuament entre el mecanisme de protecció del sòl i la ubicació dels terrenys està impedint que en determinats espais s’hi realitzi cap mena d’activitat. Per exemple, existeixen terrenys antropitzats propers a polígons industrials o a carreteres, on és inviable fer-hi cap explotació agrícola però alhora estan qualificats d’alt valor agrològic, cosa que n’impossibilita un altre ús.

 De la mateixa manera, clapes de pocs milers de metres quadrats també reben la màxima protecció únicament per tenir poc pendent, encara que siguin simples pastures. Algú coneix un sòl que realment sigui d’alt valor i que la nostra pagesia no estigui aprofitant? És en aquests casos puntuals d’espais que ni s’han conreat ni es conrearan mai, on el càlcul i la realitat difereixen, que el decret obre la porta a permetre’n l’aprofitament energètic i només per a projectes renovables de mida reduïda (fins a 5 megawatts de potència).

Resulta enganyós plantejar un debat dicotòmic que confronti la sobirania energètica i la sobirania alimentària. Les renovables no poden pagar els plats trencats de la problemàtica que afecta el sector primari. Catalunya ha perdut un 10% d’explotacions agrícoles en els darrers vint anys, i no ha estat pas per les renovables, perquè Catalunya els ha girat l’esquena, fins ara.

 La superfície que ocupen els 135,3 MW de parcs solars sobre terreny que hi ha avui en servei al país no arriba a 300 hectàrees; és a dir, moltíssimes menys que les 102.316 hectàrees de superfície de conreus perduda entre els anys 2000 i 2023, segons el Departament d’Agricultura. 

La Prospectiva Energètica de Catalunya elaborada per la Generalitat estima que, per assolir la neutralitat climàtica el 2050 amb la tecnologia actual, caldrà destinar un total de 80.000 hectàrees a les renovables en el proper quart de segle; i en caldran 12.000 per assolir la fita intermèdia de 2030. Aquestes necessitats d’espai són clarament inferiors al terreny agrari que ja s’ha perdut en les últimes dècades. 

Fora bo, doncs, eixamplar la perspectiva per adonar-se que les renovables no són les enemigues de la pagesia, sinó les aliades per combatre el canvi climàtic, que és la vertadera amenaça a l’activitat agrària perquè està perjudicant les collites amb els seus efectes. Totes dues activitats viuen del mateix recurs i les sinèrgies entre ambdues poden apuntalar el sector agrícola si la pagesia en sap aprofitar allò que li pot oferir de nou.

Per tot plegat, creiem que el Parlament ha de refermar el compromís climàtic que va traçar el 2017 convalidant aquest decret llei que afavoreix la transició energètica. Altrament, seria profundament decebedor que partits de llarga tradició europeista llancessin a Europa el missatge que Catalunya es relaxa un cop més i no fa tots els esforços possibles per garantir el principi comunitari de desenvolupament sostenible, que es concreta en la lluita contra l’emergència climàtica. 

Seria igualment contradictori que representants polítics que defensen les màximes cotes de sobirania per a Catalunya renunciessin a la sobirania energètica del país posant bastons a les rodes a les renovables i confiant, de retruc, el subministrament elèctric a la dependència de l’Aragó i de França, amb el corresponent peatge de construir noves interconnexions amb línies elèctriques de molt alta tensió.

És per això que sol·licitem a les forces parlamentàries que tinguin alçada de mires per convalidar la norma i que, lluny de ser la darrera, la segueixin altres decrets i lleis que, amb el suport majoritari de la cambra, resolguin els molts atzucacs que encara tenallen el desplegament renovable a casa nostra. Prou procrastinar amb la transició energètica. És l’hora de posar el consens pel país i el futur per davant del partidisme i la mirada curta per treure Catalunya de la cua d’Europa en el compliment dels objectius climàtics.

Salvador Salat i Mardaras, enginyer industrial, autor del Diccionari de la transició energètica

Jaume Morron i Estradé, consultor en comunicació de projectes d’energies renovables i coautor d’Energia sobirana i Renovables: l’energia de la llibertat