Ahir, Dilluns de Pasqua, ens va deixar el papa Francesc, el cap de l’església que ha lluitat contra els abusos, que ha fet realitat l’Evangeli, i que ha preconitzat una Església al servei de la justícia i la pau, sensible a la cura de la mare terra per la crisi ecològica d’arrel humana i dels sistemes socioeconòmics insostenibles. Ha estat un servidor fidel, ens ha impulsat amb el seu exemple a ser senzills, a estimar els pobres, a ser testimonis de la veritat.
Hi ha un aspecte clau del seu pontificat que convé subratllar des de Catalunya. Francesc fins al seu darrer moment –ahir mateix s’hi va tornar a referir- ha advocat per la pau, per la concòrdia i ha denunciat incansablement les injustícies, les guerres i l’opressió. En la seva darrera intervenció pública el papa va fer una nova crida a l’alto al foc a Gaza. Fins i tot quan estava a l’hospital cada dia trucava per telèfon al rector de la parròquia de Gaza, preocupat per la situació que patia el poble gazatí. Malgrat les crítiques va usar amb valentia la paraula de genocidi per referir-se al conflicte.
No és estrany aquest capteniment. Ja en el seu primer full de ruta, l’exhortació apostòlica “La joia de l’Evangeli” expressava “L’Església catòlica és una institució creïble davant l'opinió pública, fiable pel que fa a l'àmbit de la solidaritat i de la preocupació pels més necessitats. En nombroses ocasions ha servit de mitjancera a favor de la solució de problemes que afecten la pau, la concòrdia, la terra, la defensa de la vida, els drets humans i ciutadans” (número 65).
En aquesta mateixa línia, el papa Francesc es va mostrar sensible a la realitat catalana i a la llengua catalana i va defensar obertament el diàleg per resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Una sensibilitat que s’emmarca en la defensa dels drets dels pobles, una de les pedres angulars de la Doctrina Social de l’Església. Aquesta sensibilitat es va palesar de forma molt evident en dos moments relativament recents.
El 18 de desembre de 2022, el diari ABC va publicar una llarga entrevista al papa Francesc, dedicant-li portada i sis pàgines. Doncs bé, els periodistes li van formular quatre preguntes seguides, en un to capciós, perquè volien que el papa es desmarqués de les reivindicacions catalanistes. La resposta del papa Francesc va ser tot el contrari: “Cada país tiene que buscar su camino histórico para resolver estos problemas. Algunas zonas han obtenido estatutos preferenciales como modo para resolver estos problemas y en otras se hicieron divisiones, y surgió un país nuevo. ¿Este es el tiempo de la solución definitiva para Cataluña? Eso ustedes lo tienen que decir”.
I tot seguit es referia explícitament a tres possible solucions: la independència de Macedònia del Nord, l’estatut propi de l’Alt Adigio al nord d’Itàlia i el referèndum d’Escòcia. I reblava el clau demanant que “busquin la manera de resoldre-ho”, és a dir: dialoguin per resoldre el problema.
Encara en la mateixa entrevista, quan els periodistes li pregunten al papa si l’Església ha de jugar algun paper a Catalunya, la resposta és explícita i entenedora: “L’Església ha d’estar encarnada. Si no està encarnada no va bé, ha d’acompanyar el seu poble”.
Una Església encarnada, aquest és el missatge. I que respecti i sigui sensible a l’element clau de la nostra identitat: la llengua catalana. Es va palesar el 7 d’octubre a l’emblemàtic Pati de San Damas, a dins del Vaticà. El papa Francesc va rebre en audiència prop de mil catalans que participaven en el pelegrinatge de la Confraria de la Mare de Déu de Montserrat en la celebració dels seus 800 anys.
Francesc es va situar davant de la imatge de la Moreneta -que es venera a la catedral de Girona i que havia estat traslladada fins a Roma-, i li donen una carpeta de color verd amb el text que ha de llegir. Just abans de prendre la paraula, el papa constata que el text que li han preparat és escrit en castellà. Sorprès, s’adreça al cardenal arquebisbe de Barcelona, Joan Josep Omella, i li pregunta, ras i curt: “No ha de ser en català?”. Més clar impossible!
Enyorarem Francesc, i esperarem que amari el tarannà de “pastors amb olor d’ovella”, en l’església que deixa peregrinant pels nostres països. Admirem amb orgull el seu llegat i confiem que el futur bisbe de Roma segueixi la seva línia